miércoles, 20 de septiembre de 2017

Mestalla ovacionà als que passaren per damunt del Màlaga: 5-0 en una nit redona.

Foto Superdeporte
Com és el futbol! Fa tres dies que lamentàvem la primera decepció de la temporada, en no poder vèncer el Llevant, i anit el València va passar per damunt del Màlaga. A més, qualsevol observador interessat hauria de parar compte en el rostre i el llenguatge no verbal dels aficionats en nits com la d’ahir: les expressions de satisfacció, relaxació i, àdhuc, de felicitat eren generalitzades. S’ha patit tant a Mestalla els darrers dos anys, s’ha passat tan mal en tants de partits amb resultat incert fins al darrer segon, que després d’un primer temps ajustat, en la segona part els de Marcelino van imposar la seua llei, la seua qualitat, la seua ambició i van rebre el recolzament unànime de la grada. Ahir, a Mestalla durant el partit i després a l’Avinguda d’Aragó, a l’Avinguda de Suècia, a l’Avinguda Blasco Ibàñez, els rostres dels aficionats eren radiants d’alegria.

Com és el futbol! Qui ens havia de dir, fa uns mesos, que Mestalla dempeus anava a aclamar el seu capità amb crits de Pa-re-jo, Pa-re-jo. Mai ningú ha discutit la classe del futbolista, però sí la seua indolència intermitent, l’abús en ocasions de la conducció del baló, un suposat desig de marxar de València... Doncs bé, aquesta temporada Parejo ha tornat a ser un jugador decisiu, a ser el timoner i el capità de la nau valencianista, totes dues coses; i anit la parròquia de Mestalla li ho va reconèixer com calia. Com és el futbol!

Però no va ser tan sols Parejo els festejats ahir. Kondgobia i Zaza van rebre, igualment el calor de la grada. El francès s’ha convertit en imprescindible en el centre del camp, fent parella amb el propi Parejo. Imposa la seua força i la seua col·locació, com imposa la seua classe i la seua valentia per a eixir amb la pilota jugada. És, a més, un home que intimida els contraris, tanta falta com li fa al València eixe tipus de jugador. Marcelino el va retirar quan el partit estava franc, i el públic l’ovacionà com el xicot es mereixia. Igual va passar amb Zaza. L’italià havia viscut uns dies convulsos, inclús amb la seua dona intervenint en les xarxes socials, amb certa tensió amb el míster i generant no poca preocupació entre els aficionats. Doncs bé, l’italià ahir va foradar la porta andalusa tres vegades, tres. Va fer, simplement, allò que han de fer els bons futbolistes: parlar en el camp. I en el cas dels homes de davant, parlar vol dir marcar gols. Va ser premiat pel respectable amb una ovació tancada i amb crits de Za-za, Za-za. La glòria per al xicot, que després a la ràdio va demanar disculpes per la seua actitud d’uns dies arrere.

La resta de l’equip va estar a l’altura. Neto, sobri i segur, va impedir que el Màlaga anotés en dues intervencions extraordinàries, i els joves de Paterna van brillar com ja ens tenen acostumats. Lato pel seu lateral va estar contundent en defensa i va ser un malson per al lateral dret dels andalusos. Extraordinari, Lato, amb dinou anyets el xaval. I què dir de Soler? Doncs que sembla un home que du temporades i temporades jugant en el València. Treballa en defensa quan cal i es llança amb passió i intel·ligència a l’atac. Una dada: va donar tres assistències de gol, tres pilotes precioses i precises. Encara va posar alguna més, però d’aquelles que els seus companys no van poder materialitzar.

Murillo i Gabriel Paulista com a centrals i Montoya i Lato pels laterals van aconseguir allò que la temporada passada semblava impossible: deixar la porteria a zero. Guedes va jugar des de l’inici i anuncia coses molt bones. Està adaptant-se, però invita a l’optimisme i les seues formes són molt atractives. Començà per l’esquerra i en la segona part passà a la dreta de l’atac, tot fent la impressió que per aquella zona es troba més còmode i el seu rendiment augmenta. Santi Mina, un xicot que lluita cada pilota i que no s’estalvia ni una carrera, ni un esforç, ahir va marcar i ho va celebrar amb la ràbia dels que estan implicats en la causa i desitjosos de triomfar. Els altres homes de refresc: Maskimovic, Pereira i Rodrigo, qui també va marcar, van estar a l’altura de l’equip.

Anit tot van ser flors i violes. Marcelino va prémer les tecles adequades des de dissabte i el resultat es va reflectir a un marcador que els aficionats ja no recordàvem: 5-0. Quina nit tan bonica, tot i ser un dimarts. I és que quan es guanya amb autoritat i amb bon joc, l’afició ix de Mestalla convençuda que paga la pena pagar per formar part de l’espectacle. Com és el futbol!!!


sábado, 16 de septiembre de 2017

Primera decepció del València de Marcelino, tot i l’empat a domicili.

Foto Superdeporte
El dia del derbi valencià, dels més festius que es recorda a la ciutat (amb un estadi ple de gom a gom i un ambient envejable), arribà la primera decepció clara del València de Marcelino. El València no va fer el ridícul, ni molt menys, però un equip que vol lluitar per Europa ha de demostrar que és molt millor que un altre acabat d'ascendir, encara que jugue com a visitant; i això no va ocòrrer al Ciutat de València.

Els dos equips van mostrar diversos encerts, i van fer gala d'innegables virtuts que cal reconèixer. El València, per exemple, un dia més, va tornar a ser un equip ben col·locat en defensa, que va voler dur el pes del partit la major part del joc i que va poder endur-se els tres punts en diverses ocasions. El Llevant, per la seua banda, també tingué una organització defensiva molt ferma però, contra el que cabia esperar coneguent l'estil típic de l'equip les últimes temporades en primera divisió, no va renunciar a lligar jugades, a practicar un futbol relativament vistós que va exigir al València donar el millor de sí per no perdre.

Després d'uns pocs minuts de domini granota en començar el partit, el València es va anar fent amb el control (no absolut, però), i aproximant-se a la porteria de Raúl Fernández. El Llevant va tindre algunes aproximacions no massa clares, però va ser Carlos Soler qui va avisar després d'un baló llarg i amb rosca de Gayà que la defensa local no va saber rebutjar. El valencià va sorprendre amb una conducció amb què deixà darrere dos rivals, però el seu xut, amb la cama esquerra, va ser fluix, i el baló arribà mansament a les mans del porter. Hi hagué, en eixa fase, uns quants minuts de molt bon futbol, amb anades i tornades i ocasions per a ambdós equips i una intensitat elogiable.

Al minut 30, Rodrigo controlà una pilota molt llarga amb el pit, i va obrir per a Pereira. Mentre el nou jugador del València preparava la centrada, Rodrigo buscà l'àrea menuda i, aprofitant un greu error en la marca de la defensa dels de Muñiz, rematà de cap prop del pal dret del porter, que, tot i que arribà a tocar el baló, no va poder impedir el gol. Començaren uns instants de confusió per al Llevant que a punt estigué d'aprofitar el València per augmentar l'avantatge: una centrada de Rodrigo va ser rematada per Santi Mina de forma bombejada i, quan pensàvem que el baló anava fora, colpejà al travesser; el rebuig anà a Carlos Soler qui, amb tota la porteria per a ell, colpejà el baló de forma fluixa i a prop del porter, que aturà. Una llàstima.

Els minuts dolents del Llevant no van ser molts, sobretot perquè, encara que li costava treure el baló més que de costum davant la pressió valencianista, encara era capaç de crear perill. Tant va ser així què, en un rebuig insuficient de Murillo, Bardhi va controlar dins l'àrea i, abans que Carlos Soler pugués recuperar la marca que havia perdut, rematà a la soca del pal i empatà el joc, establint el resultat que, finalment, seria el definitiu.

La segona part va ser prou més avorrida que la primera. Es va veure a un Llevant pràcticament inexpugnable, ordenadíssim, i a un València tranquil però, potser, massa tranquil. No va donar la impressió que tingués moltes ganes de canviar el rumb del partit, va semblar que els tècnics esperaven que el terreny de joc reflectira, com per art de màgia, la diferència de qualitat que existeix sobre el paper entre els dos equips.

Si a això se li afegeix que Santi Mina (que ocupà el lloc de Zaza) va aportar poc o res, que Montoya estigué fluix, que Rodrigo és Rodrigo i prou havia fet ja amb un gol i una semi-assistència en la primera part, i que ni Pereira ni Guedes van desequilibrar en el segon període, el que trobem és un partit avorrit en què, a més, el Llevant va posar en problemes als de Marcelino. Només Parejo semblava estar per damunt de la resta, però no va ser suficient per canviar el resultat. Als últims minuts, i com passà la setmana anterior contra l'Atlètic, es va establir una mena de pacte tàcit de no-agressió en què es veia als jugadors córrer, però no es veia massa futbol.

En definitiva i, com dèiem, una decepció en tota regla, perquè el València no va merèixer guanyar el partit. És cert que les dues ocasions de Carlos Soler en la primera part van ser més perilloses que qualsevol altra del Llevant, però el València té nom, categoria i jugadors de sobra per vèncer a un equip com el Llevant, encara que aquest presente virtuts com les que va fer explícites al Ciutat de València. El dimarts ve a Mestalla el Màlaga, un equip en crisi; segons com isca el València a eixe partit (atents: ens referim a l'actitud, a l'ambició de l'equip, no al resultat que obtinga), ens podrem fer una idea de a què aspira aquest València. F.A.

sábado, 9 de septiembre de 2017

El València tuteja a l’Atlètic de Madrid, però empata a Mestalla.

Des que vam saber que el partit contra l'Atlètic es jugaria
Foto Levante-EMV
un 9 de setembre a les 16:15, tots temíem les lipotímies i els esvaniments i, com en altres ocasions, preparàvem crítiques front als organitzadors de la competició. Per sort, en canvi, el dia ha eixit mig nuvolat, i, tot i que feia una mica de calor, els temors es devien més a l'amenaça de pluja que a les altes temperatures. El cas és que el temps és una de les coses a comentar del partit, perquè l'encontre no és que haja estat espectacular, precisament.

L'Atlètic venia sense Griezmann i amb Gameiro a la banqueta, cosa que vam agrair molt. El València estrenava defensa central, amb Gabriel Paulista acompanyant Garay, i debutava també Andreas Pereira a l'extrem esquerrà. El primer va donar una imatge difícilment millorable, la veritat: no va ser regatejat en pràcticament cap ocasió, recuperà un bon nombre de balons (en dos o tres cops, amb anticipacions molt meritòries), i estigué molt correcte en l'eixida de baló. El segon va transmetre bones sensacions i treballà com un més (en aquest València de Marcelino, això significa que treballà molt), però de vegades li faltava una mica de serenitat.

El partit va començar amb un Atlètic angoixant, que no deixava passar la línia del mig del camp als jugadors locals. La seua pressió era quasi perfecta, i cada jugador del València que rebia la pilota semblava tindre un problema una miqueta més gran que aquell de qui l'havia rebuda. Ara bé, no és descartable que el València ja comptara amb això (és a dir, amb un inici ferotge dels d'El Cholo), i que també donés per segur que eixe ritme no fora sostenible. A poc a poc, de fet, la intensitat visitant va anar disminuint, i el València aconseguí trobar vies per entrar en camp rival amb certa tranquil·litat. Oblak, no obstant això, no va intervindre fins ben entrat el minut 20, pràcticament.

Quan va aconseguir espolsar-se el domini de l'Atlètic, el València va ser millor. Va jugar el baló amb criteri i, fins i tot, tingué alguna ocasió com un xut de Pereira (no massa perillós, tot siga dit) per posar-se per davant al marcador. L'Atlètic, per la seua banda, es limitava a pressionar una mica l'eixida de baló, i a mantindre el seu ordre característic: entrar a l'àrea d'Oblak amb el baló a terra és quasi impossible. Gràcies a eixa pressió, un error en l'eixida de Kondogbia (a qui, tret d'això i de dos detalls més, no se li pot criticar res) va donar lloc a l'ocasió més clara de la primera part, però Neto aturà. El porter, s'ha de dir, no dóna massa seguretat, però sembla que encara no ha comés cap error el suficientment greu perquè Marcelino es replantege la seua titularitat. La primera part va acabar amb els dos equips sense massa ganes de que hi hagués canvis al marcador.

Al segon període, l'Atlètic va ser lleugerament millor. Va saber eixir al contracop amb perill (sobretot amb les pèrdues de jugadors com Parejo, Soler o Kondogbia, que no van estar tan inspirats com al Bernabéu), però sense massa encert; el València, tanmateix, no li va perdre la cara al partit en cap moment, encara que no va tenir cap ocasió clara. La més perillosa, una cabotada de Gabriel Paulista que anà fora per poc. Abans havia entrat Guedes, que va saber guanyar la línia de fons i causar problemes a la defensa matalafera.
També entra Santi Mina per un Rodrigo que continua en la seua línia: treball, pressió i esforç sense baló, i errors i males decisions amb ell. Si jo fora l'agent de Rodrigo, faria introduir una clàusula al seu contracte que diguera que només pot ser substituït per Mina, perquè la nostra sensació era que el partit de Rodrigo estava siguent molt dolent, però en veure jugar Santi Mina, pensàrem: "igual no ho estava fent tan malament!"

El partit va acabar com la primera part, amb els dos equips sense ganes d'esforçar-se més. Els vint-i-dos estaven cansats després d'un partit poc vistós però molt disputat, amb molta serietat tàctica (particularment en defensa) per part dels dos conjunts. En qualsevol cas, el punt aconseguit és un bon resultat: no oblidem que el València encara està buscant la seua manera de jugar i, tot i que li falta gol (cosa que ja sabíem) i que el rendiment del mig camp va ser un poc pitjor del que s'espera, sempre és complicadíssim enfrontar-se a l'Atlètic d'El Cholo, per moltes baixes que tinga.

El pitjor a què ens pot dur el partit d'ahir és a adonar-nos que no tots els dies el València pot jugar com ho va fer al Bernabéu. No tots els dies hi ha la mateixa motivació, la mateixa inspiració, la mateixa frescor. Ara bé, no es pot dubtar que aquest València té un compromís, uns principis tàctics i una organització que hem trobat a faltar durant prou temps. Amb això, el suport de l'afició és major, i comença a funcionar la retroalimentació estadi-equip: una gran notícia. Ara cal seguir millorant, sobretot de cara al gol, però els aficionats eixírem de Mestalla amb una satisfacció innegable: de ben segur que tots hauríem signat dos empats front als dos grans equips de la capital. F.A.




lunes, 28 de agosto de 2017

Un magnífic València empata a Madrid contra Marco Asensio.

Foto Superdeporte
Feia molt de temps que el València no donava una satisfacció com la d’anit a la seua afició. Molt. És de veres que en els dos darrers anys hi ha hagut algun partit de mèrit, treballat, lluitat fins a l’extenuació. Però, allò que vam veure anit al Bernabeu va ser un partit d’un equip gran plantant-li cara a tot un Reial Madrid –un conjunt en el que tot i les baixes d’ahir trobem homes que són estrelles mundials- i exigint-li als de casa un esforç suprem per a aconseguir empatar el partit en els minuts finals.

Algunes de les carències més doloroses que hem patit durant les dues darreres temporades van ser ahir assignatures superades. Citem-ne tres: l’equip sap a què juga, la defensa és consistent i un gol en contra no significa un ensorrament total de l’esquadra. Mèrits de Marcelino García Toral, sens dubte i, per suposat, també de les incorporacions significatives que ahir van donar bona mostra de la seua capacitat sobre la gespa madrilenya. Destacarem dos noms: Murillo i Kondogbia, excel.lència en estat pur i promesa de glòria per als de Mestalla.

L’altra gran notícia és que el jovent de Paterna està aportant més que molt al primer equip. El primer gol del València anit a Madrid va ser un regal per a la maltractada afició de Mestalla: Gayà, Lato i Soler van fer una obra d’art a tres mans davant la qual els de Zidane no van poder més que resignar-se. Amb quin magisteri i amb quina insolència el jovent format a l’escola valencianista van pintar-li la cara als de Florentino Pérez. El rostre de Casemiro després del gol era la imatge amb la que li podíem llegir el pensament: què ha passat, que han fet aquests xiquets, com parar eixa jugada?

El Reial Madrid va salvar-se perquè ha trobat un jugador diferent, portentós, Marco Asensio. Extraordinari xicot, que va tirar-se l’equip a l’esquena i va aconseguir a més dels dos gols, donar-li als seus companys l’energia que necessitaven per a evitar veure’s superats pels valencians. El primer gol va ser una meravella, una obra d’art en aquest cas individual front a la qual no queda més que llevar-se el barret. El segon, encara amb prou de temps com per a permetre somniar als del Madrid i a la seua afició que la remuntada era possible, va ser un gol de veterà, d’home amb sang freda i amb gran intel.ligència futbolística. Potser Neto pogué fer una mica més en aquell tret del jove Asensio, però també és cert que el nou porter va fer parades de molt de mèrit.

Amb Parejo com a mariscal de camp i amb Kongdobia al seu costat és molt el que podem esperar aquesta temporada. Soler i Gayà per les bandes no demanaran més que potència de foc davant. Rodrigo traballà molt, però desentonà en el nivell general de l’equip, i Zaza va estar lluitador com sempre però no va saber materialitzar les dues ocasions clares que va tindre, especialment quan el partit agonitzava.

Mateu Alemany, entrevistat pels mitjans, va donar per segures dues noves incorporacions. Si els noms dels que està parlant-se es fan realitat, aquest pot ser un gran equip en aquesta temporada. Anit, a un teatre de tant de prestigi i tan difícil com el Bernabeu, ja vam poder gaudir d’una nova realitat que no té res a veure amb la que hem patit les dues darreres temporades. Un entrenador que mana i que sap el que vol, una defensa potent que fa un mur davant el seu porter, i un centre del camp creatiu que sap tancar-se i desplegar-se segons convinga. Això demana, com ja s’ha dit, elevar la potència de foc. A veure com van les coses que la festa sols acaba de començar, però les expectatives són màximes. Ojalà vinguen prompte, amb temps per a armar un conjunt que li pare els peus als de Simeone, en la complicada pròxima cita a Mestalla.


sábado, 19 de agosto de 2017

La batuta de Marcelino es va veure a Mestalla.

Amb les grades de gom a gom, atés que sols a Tribuna n’hi ha clarors de públic, el València va començar la nova temporada dirigit per Marcelino García Toral, un home de
batuta àgil i gest exigent. Poca broma, sembla, amb l’asturià. Un divendres d’agost, en plenes vacances per a molts, l’afició va fer explícit el seu compromís amb l’equip. Farien bé en prendre nota els jugadors novells i, també, els veterans.

Se sentia la tensió a les grades del vell Mestalla, i és que és molt el que el respectable ha patit els dos darrers anys. Massa i tot. Faran falta moltes victòries, caldrà mantindré la porteria a zero en molts partits per a que la parròquia blanc i negra recobre la tranquil·litat i puga gaudir veritablement del joc del seu equip.

Anit vam tindre un primer lliurament de porteria imbatuda, en la que Neto va inaugurar oficialment la seua carrera com a responsable de mantindré a zero el marcador de l’equip que jugue com a contrari. Ben col·locat sempre, no va ser massa exigit pels canaris, però segurament pels nervis va dubtar en un parell d’ocasions en les que hauria d’haver estat més resolutiu. Cosa dels nervis del debut, segurament.

Amb un 4-4-2 perfectament definit, i amb una enorme solidaritat de tot l’equip en defensa, el València de Marcelino va donar una primera mostra d’allò que el nou tècnic vol: oblidar la feblesa defensiva de les temporades anteriors, construir el joc des de darrere i guanyar partits a base de fer malbé les intencions dels contraris. Ahir, amb una defensa que se semblarà poc a la que serà més habitual una vegada les incorporacions comencen a rodar en condicions, els de Mestalla van complir amb la seua missió. No estava Montoya, però Nacho Vidal va jugar un excel·lent partit. Com Gayà, qui tot i que les exigències defensives van minvar les seues incorporacions a l’atac, les va reduir en nombre, que no en qualitat. A Garay, si finalment marxa cap a Moscou, el trobarem a faltar, segur. Vezo, anit, sobri i concentrat.

Parejo és el del timó, i l’home té molta qualitat. Amb Medrán per darrere, Cancelo per un costat i Carlos Soler per l’altre, el mig camp del València va ser competitiu. I això que en front tenien a Viera, un xicot que sempre que xafa Mestalla dóna un recital. Ahir no va ser menys. Ell és el que fa treballar la màquina canària, i quan connectava amb Vitolo la cosa es posava lletja per als de casa. Excel·lent l’ex valencianista, un gran partit el seu.

Va pesar-los prou als canaris l’expulsió de Halilovic, per una entrada excessiva a Gayà, però tot i que van jugar amb un home menys des del minut 33 de la primera part, en cap moment li van perdre la cara al partit. El València era ferm en defensa i els atacs canaris morien en la frontal de l’àrea, ben defensada pels quatre de darrere i per la solidaritat del grup, en el qual va destacar Zaza com a un centurió que protegia a Neto.

Cancelo va estar molt actiu durant tot el partit, incisiu per la seua banda, ràpid i desequilibrant, tot i que no va tindre sort amb el gol. En qualsevol cas el portuguès és sempre un mal de cap per als laterals esquerres contraris i el tirarem a faltar. Segur. Com ell al València, a Mestalla i a la seua afició. Les llàgrimes desconsolades amb les que va acomiadar-se de l’afició, que el va reconèixer els seu joc i els seu entusiasme, seran recordades per molt de temps.

Soler va cuallar un molt bon partit, i va demostrar que pot jugar per l’esquerra quan cal i pel centre quan el míster així ho considera. Anit, l’entrada de Nacho Gil, amb una presència curta però destacada, va fer-lo centrar-se i des d’aquesta posició aportar qualitat a l’equip. Convé recordar, tanmateix, que el gol de Zaza vingué d’una incorporació per l’esquerra de Soler i una pilota servida en safata a l’italià que, aquesta vegada sí, va xutar amb rosca i ganes per batre el porter canari.

Millorada la defensa, amb un centre del camp equilibrat, al València continua mancant-li el gol. Zaza és un home que lluita a mort, que es buida en el camp, que dispara qualsevol pilota de les que dipose, però no n’és prou. Rodrigo i Mina –amb molt poc de temps el gallec- tampoc fan la pinta de killer que Mestalla espera trobar. Tant de bo les incorporacions ja confirmades s’incrementen amb l’arribada d’un home que assegure entre 15 i 20 gols per temporada. Ara per ara, amb els nous jugadors que des de demà entrenaran a Paterna, Marcelino sap, com els aficionats del València, que la fermesa defensiva, ha de complementar-se amb una major capacitat per aprofitar les ocasions de gol que l’equip genera.

En qualsevol cas, una primera victòria i tres punts a la butxaca. I la setmana pròxima a visitar al Madrid, un camp difícil però en el que els punts saben a glòria.