sábado, 4 de noviembre de 2017

Un València de record, continua intractable.

Foto Superdeporte
Continua l'idili del València de Marcelino amb la victòria, i ja van set consecutives. Una vegada més, un equip perillós i que ha donat diverses sorpreses enguany s'enfrontava als de Mestalla, i una vegada més el partit s'ha resolt a favor dels blanc i negres. En algun moment es trencarà aquesta marxa triomfal, és clar, però si fa tres mesos ens hagueren dit que el València encadenaria onze partits sense conèixer la derrota hauriem pres a l'emissor per un il·lús, com a poc. 

L'oratge a Mestalla, a migdia del dissabte, era una mica hostil. El sol del matí ha donat pas als núvols, i pràcticament amb el xiulit inicial han caigut les primeres gotes. Semblava que anava a ser un partit passat per aigua, però per a alegria de la parròquia (i per a desgràcia d'agricultors, industrials i gairebé tota la societat), la cosa no ha passat d'un lleuger plugim que, fins i tot, en algunes fases dels 90 minuts, ha deixat que passara el sol. 

El Leganés va arribar a Mestalla amb un pla clar: donar-li el baló al València, tancar-se darrere i intentar eixir a la contra o aprofitar alguna recuperació en camp rival. No és exagerat dir que és l'equip més ordenat que hem vist enguany a Mestalla. Tanmateix, Dani Parejo els ha obligat a canviar la tàctica, ja que abans del minut 15 ha marcat un gran gol de falta col·locant el baló per sota de la barrera, que ha saltat esperant un colpeig per dalt. 

L'equip visitant ha tingut minuts de bon futbol en què ha posat en problemes a la defensa valencianista. El seu joc ha estat més aviat directe, amb balons que buscaven la velocitat dels davanters i transicions ràpides. No se'ls ha vist tocar i tocar al balcó prop de l'àrea de Neto, però diríem que no és el tipus de futbol que intenten desenvolupar. A la primera part, sincerament, ha merescut empatar, i no ha sigut sinó l'escassa pòlvora dels seus davanters (especialment un desafortunat Beauvue, que ha errat una ocasió claríssima poc abans del descans) el que ha permés que l'avantatge es mantingués al descans. 

La segona part ha estat més tranquil·la per al València. Però, fins el minut vuitanta no s'ha pogut descansar,en marcar Santi Mina el tercer gol, i això amb el magnífic segon de Rodrigo déu minuts abans. Fins fa no res guanyar un partit tot i patint era una quimera; ara desitjaríem que els partits estigueren decidits al minut cinquanta i poder veure el futbol sense possibilitats de sobresalts. Serà l'ambició de l'ésser humà, que sempre voldria un poc més del que té. 

El Leganés s'ha mostrat menys perillós i més imprecís en la segona part, i pràcticament no ha inquietat a la defensa valencianista. Excepte Montoya, que sembla que no passa pel seu millor moment (encara que no es pot dir, pensem, que siga un jugador dolent), la defensa ha estat molt bé. Qui mereix, això sí, un comentari especial és Murillo; excepte un tall que no ha sabut completar i alguna passada errada, el seu partit ha estat perfecte. La seua contundència, el seu poder per dalt, la seua col·locació i anticipació i la dificultat de regatejar-lo quasi recorden (disculpeu si exagerem) a un central que ens enlluernà fa pocs anys i que ara juga sota les ordres de Pep Guardiola. 

El mig del camp, ja amb Parejo a l'onze, ha estat molt millor que dissabte passat. Guedes (un maldecap constant per a la defensa del Leganés) ha estat a punt de marcar un bon gol amb una jugada que ha recordat a la del gol contra el Sevilla per com ha estat el retall que ha fet abans de xutar, però el baló ha pegat al pal. Soler, que no estava tinguent el seu millor partit (tot i que no ha jugat malament), ha estat substituït per un Andreas Pereira que finalment ha servit per sentenciar. El brasiler ha posat un baló excepcional al cap de Rodrigo, que no ha perdonat. També cal parlar de Rodrigo: el seu joc entre línies, la seua capacitat per combinar i el seu primer toc en rebre el baló en forma de control orientat, entre d'altres virtuts, fan oblidar els errors i les imprecisions. Ara mateix és un actiu essencial per al València (qui ho hauria dit fa uns mesos!) i un partit com el del Leganés no s'hauria guanyat sense la seua aportació. 

La nota negativa ha estat la bronca de Zaza en ser substituït. Semblava que era Rodrigo, qui ja havia marcat, qui anava a abandonar el camp (i de fet, el marcador del quart àrbitre així ho ha indicat), però finalment ha sigut Zaza l'escollit. L'italià no ha pogut, per tant, igualar el rècord de Mundo de set jornades seguides marcant, i resulta un poc estrany que, en un partit que estava dominat i en què estava clarament més a prop el tercer gol local que el primer visitant, Marcelino l'haja substituït a ell. Ara bé, en cap cas es pot justificar una reacció així, no només pel fet en si (absolutament censurable), sinó perquè els grans equips es caracteritzen també per tindre vestuaris units i que es duuen bé, i aquestes coses no ajuden. 

El tercer gol ha arribat de penal (cosa que, segurament, ha fet que Zaza pensara que ell podia haver-lo llançat, si hagués estat al terreny de joc), després d'un xut de Rodrigo deficientment rebutjat per Cuéllar. Santi Mina ha estat més llest i més ràpid que el central, que li ha fet penal, i el mateix jugador gallec s'ha encarregat de posar el tercer al marcador i donar a l'afició local la tranquil·litat que esperava. 

Vint-i-set punts, i trenta gols, en onze partits. Costa de creure. Per ara, el València s'ha guanyat uns moments d'eufòria, s'ha guanyat el dret a somniar amb fer coses grans aquesta temporada. Ara bé, això pot arribar, com a molt, fins dilluns. El següent partit es a Cornellà, i de ben segur que l'Espanyol de Quique Sánchez Flores posarà les coses ben difícils, però per ara, encara que siga per unes hores, deixem que les esperances en aquest València ens dibuixen un somriure. F.A.  

sábado, 28 de octubre de 2017

Una victòria treballada davant un equip guerrer.

Foto Superdeporte
La d'ahir a Mendizorroza front a l'Alavés va ser, segurament, la victòria menys lluïda de totes les que duu el València en aquest gran inici de temporada, però cal dir que tots els equips tenen partits menys virtuosos i que els tres punts, a final d'any, valdran el mateix que els aconseguits en altres ocasions en què l'equip del rat penat ha estat més inspirat.  

El València va haver de sobreposar-se a l'absència de Parejo, un jugador que ara mateix és absolutament imprescindible, i ho va notar molt. El seu substitut, Carlos Soler, va fer un partit lloable, però no va tenir el paper de guia que el de Coslada, siguem més o menys seguidors seus, té en l'equip de Marcelino. Kondogbia sí va ocupar el seu lloc habitual, però no va ser suficient per donar la tranquil·litat de Parejo. 

La veritat és que quasi podríem utilitzar una plantilla per explicar les fases dels partits del València. Ahir, una vegada més, el rival va eixir amb molta força i intensitat, i el València va haver de patir i aguantar una mica fins que, poc a poc, va fer-se amb el control; es va avançar poc abans del descans, consolidant el seu domini; a la segona part, els bascos van eixir una altra vegada intensos, i van aconseguir empatar en un còrner, donant lloc a una fase en què el València estigué confós i va perillar el partit; cap al minut 70, es va posar per davant una altra vegada, i el rival ja no va saber reaccionar. És un esquema que es sol donar en la majoria d'encontres (inici suau, control progressiu, gol, etc.). De quants gols siga capaç de fer el València en les fases bones i com siga capaç de controlar el partit dependrà el transcurs del mateix, però sí que es pot parlar d'un patró.  

Quant a diferències envers altres partits, el mig del camp va ser menys sòlid, Soler no estava sempre present per treure el baló des de darrere, i el control del partit va ser inferior al d'altres dies. Guedes va fer un partit fluix, mentre que Pereira estigué més encertat (assistència de gol a Zaza inclosa). Montoya va fer una primera part per oblidar, totalment superat per Pedraza, un fort lateral esquerre. Rodrigo va fer un bon partit, va liderar l'atac i va ser determinant (encara que en favor del davanter cal dir que ja no és notícia que jugue un bon partit). 

A més, és de justícia reconèixer que la fase de descontrol va ser més mèrit de l'Alavés que demèrit del València. És a dir, no va ocórrer, com contra l'Athletic de Bilbao i el Betis, que el València no va ser capaç de fer tres passades seguides i es va mostrar desorientat, sinó que l'Alavés, encoratjat pel gol de l'empat i per la seua afició, va tindre moments d'una intensitat en la pressió i un encert en el joc difícils d'igualar per a qualsevol equip. 

Els blanc i negres s'aprofiten de navegar amb el vent a favor. Sembla que tot el que pot eixir bé, surt bé. Ahir, un xut de Zaza pegà en un rival i es colà per l'escaire, i un remat de Rodrigo que no semblava excessivament perillós colpejà en el braç d'un defensa rival, donant lloc a un penal que el mateix Rodrigo transformà. Ni els inicis dubtosos ni els moments de xoc són suficients per fer perdre la confiança a un equip que, entre moltes altres virtuts, té un estat d'ànim envejable, una fe en sí mateix que trobàvem molt a faltar. El València va poder perdre el partit, però no va baixar els braços en cap moment, no es va desenganxar del matx i va acabar imposant-se en l'estadi d'un equip competitiu i molt necessitat. 

En definitiva, continua la marxa triomfal del València de Marcelino en la temporada 2017-2018. Ja van sis victòries seguides (amb sis partits seguits amb gol de Zaza), i vint-i-quatre punts de trenta possibles. La victòria d'ahir és la setena, i potser no ens recordem a final de temporada de partits poc vistosos com el de Mendizorroza, però tot equip que fa una temporada excel·lent té en el seu compte victòries patides en partits discrets: són quasi tan importants com les nits meravelloses, com la de dissabte passat contra el Sevilla. F.A.  

martes, 24 de octubre de 2017

Partit de Copa a Saragossa: millor el resultat que el joc.

Foto Superdeporte

El València va vèncer anit a La Romareda al conjunt local per zero gols a dos. No va ser un partit dels que fan afició, però com que es tractava de tornar amb un bon resultat per al partit de Mestalla, els xicots de Marcelino poden dir allò de missió complida.

El míster asturià va fer força rotacions tant per donar descans als titulars habituals, com per a oferir minuts als que volen demostrar que tenen lloc en el València. Per això, amb Jaume sota els pals, la defensa va ser Lato i Nacho Vidal pels laterals i Paulista i Vezo com a centrals. També el centre del camp va comptar amb un titular, Parejo, qui va estar acompanyat per Pereira pel centre i Maskimovic per l’esquerra i Nacho Gil per la dreta. Davant, Santi Mina, lluitador com sempre però sense destacar, i l’inèdit Fabián Orellana que va tindre poc més que un bon xut que obligà el porter aragonés a fer la millor parada de la nit.

El València va jugar com ara és la marca de la casa: defensa sòbria i ferma, Parejo al timó, i els laterals i els interiors desplegant-se en atac, especialment interessats els homes del mig del camp en recuperar pilotes dels contraris per a atacar amb la màxima velocitat possible. Ahir, a Saragossa, va funcionar millor la banda dreta que l’esquerra, particularment amb un Nacho Gil molt incisiu, que va tindre un parell d’ocasions clares que no va resoldre per mala fortuna.

Els de Mestalla, ja ho sabem, no pateixen massa per tindre el baló, però intenten sempre astuts furtar-lo o forçar els errors dels contraris. Tot amb tot, encara que el Saragossa -també amb un equip de circumstàncies perquè per a d’ells la seua guerra és la lliga-, va plantar cara, els valencians van tindre el partit controlat quasi des del principi fins a que l’àrbitre va xiular el final. Diguem quasi perquè en el millor contracop dels aragonesos, la parella d’atacants brasilers va estar brillant: amb una pilota en profunditat a l’esquena de Lato, Vinicius va posar-li-la a Rai, qui entre els dos centrals del València va rematar de cap però no va trobar porta per centímetres. El marcador era 0-0, i la sort va somriure als de Mestalla.

La segona part va ser encara més favorable per als de negre i taronja, tret d’alguns minuts en la franja central, però així i tot l’atac –Mina i Orellana- no aconseguien espantar la defensa dels de casa. No tenien el seu dia els homes de davant i intentaven una vegada i altra fer parets molt complicades en la frontal de l’àrea. Marcelino va decidir que entraren tres titulars indiscutibles: Rodrigo, Guedes i Soler.

No és que es produirà un canvi espectacular, però òbviament son tres homes que només amb la seua presència ja influeixen negativament en els contraris. Estava clar que Marcelino no volia tornar d’Aragó sense marcar i haver de resoldre eixa papereta a Mestalla.

En un corner de pissarra, Parejo va cedir a Maskimovic qui li la torna al de Coslada. Aquest la va posar de rosca sobre l’àrea menuda i Rodrigo –que està en ratxa- va rematar de cap sense que el porter del Saragossa poguera fer res. Pocs minuts després, però ja en el descompte, Nacho Gil va lluitar amb fe per una pilota i dins l’àrea va ser derribat pel lateral aragonés: penalty, va xiular l’àrbitre. Parejo, amb col·locació i potència, tranquil com sempre, va fer el segon gol. Un excel·lent resultat per a la tornada a Mestalla.

domingo, 22 de octubre de 2017

Un València de pel·lícula destrossa al Sevilla.

Foto Levante-EMV
La d’ahir va ser una vesprada gloriosa de futbol que serà recordada pels socis que vam seure a la grada de Mestalla i pels què, per una altra raó, no van poder assistir al partit. En un encontre quasi perfecte dels xicots de Marcelino, eixe equip tan antipàtic que és el Sevilla va endur-se un cabàs de gols, quatre en concret.

Per motius aliens al futbol el dia d’ahir va ser molt especial i molt preocupant alhora, així que les dues hores d’espectacle futbolístic que vam viure les més de quaranta mil persones que vam gaudir del joc dels blanc i negres encara ven ser més balsàmiques per als ciutadans aplegats a l’Avinguda de Suècia. Es pot assegurar que dins de Mestalla els cinc sentits i les sis potències de cada espectador van gaudir del joc del seu equip, i tots ells van acabar fregant-se els ulls en mirar el marcador: 4-0 a tot un Sevilla que des dels darrers anys s’ha convertit en un dels equips als que més plaer dóna vèncer. I si és com ahir, de forma tan contundent com brillant, millor que millor.

Qui recorda ara les vesprades i les nits de les dues darreres temporades, pensa que està somniant o que ha despertat d’un malson. Quantes vegades ha eixit la parròquia valencianista avergonyida de la feblesa i el mal joc del seu equip els dos últims anys! Quantes! I ara, després que l’àrea de gestió del Club està integrada per professionals de gran nivell i no per amics de l’amo, l’equip carbura, funciona. Tan i més quan la direcció esportiva està en mans d’un home com Marcelino García Toral, i és que l’asturià li ha pegat la volta al València. Una dada per a obrir la boca amb admiració de propis i estranys: els de Mestalla han marcat vint-i-un gols en els darrers cinc partits, amb més de quatre gols de mitjana!

Però no són els gols l’única cosa a destacar, tot i que sabem que pots jugar com els àngels que si no marques no vas enlloc. El joc del València va admirar als seus aficionats, i si el joc com a bloc va ser un notable molt alt, el de dos dels seus homes va ser excel·lent amb matrícula d’honor. Ens referim a Gonçalo Guedes i Carlos Soler. No van ser els únics que van destacar, però tots dos van estar prou per damunt de la mitjana de l’equip. Entrant pel carril del 8 i el del 10, el valencià i el portuguès van provocar el pànic en la defensa andalusa durant els més de noranta minuts que va durar la partida. Particularment cal destacar el lusità, que ahir va marcar dos gols impressionats; dues jugades de crack absolut que van deixar els aficionats amb les mans unflades d’aplaudir i les veus enronquides per victorejar el seu nom, a més de provocar les abraçades de celebració a la graderia.

El seleccionador Lopetegui, que estava a tribuna amb la seua llibreta, va haver de prendre bona nota del recital de Soler, i també de les aportacions de Parejo, Gayà i Rodrigo, qui ha guanyat no sols finura i ganes, sinó un pes important tant per e l’equip com per a la grada. Si hi sumem un porter com Neto que sense estridències transmet seguretat sota els pals i dos centrals de gran categoria internacional, com són Paulista i Murillo, entendrem que la rereguarda valencianista ha assolit un nivell de solvència que fa molt de temps que no gaudíem.

Guedes va marcar un gol de bandera després de rebre una pilota profunda de Rodrigo. Galopà fins a la frontal de l’àrea andalusa, va trencar a un defensa, a un segon i va disparar fort i sec contra la porteria de Rico qui ni tan sols va poder veure com el baló entrava per l’escaire. Eren els minuts finals de la primera part en la que el València havia controlat prou bé el partit, però en la que el Sevilla havia amenaçat com s’esperava. Algunes pèrdues de baló en la línia de tres quarts, particularment desesperants per als aficionats per part de Parejo y Kondogbia havien provocat l’ensurt a Mestalla, però d’aquí no passà la cosa.

En la segona part els de Marcelino van anar a més. Parejo s’assegurà el timó i Kondogbia es va fer imperial en el mig del camp. A poc d’iniciada, el francès li va furtar la cartera a l’amic Banega –poc estimat per la graderia-, li la posà a Guedes, aquest a Rodrigo i l’hispà-brasiler va veure a Zaza, qui amb calma i classe va batre novament Sergio Rico per a joia dels aficionats valencianistes. Quan el partit entrava ja en la recta final, Santi Mina –qui havia entrat per Zaza- va rebre una pilota de Guedes en un nou contra colp del València i va fer el tercer. Però, la festa no havia acabat, per a desgràcia dels de Berizzo: ja en el temps de descompte, Kondogbia va recuperar una pilota que va tirar llarga a Guedes, el qual, com havia fet davant el Betis la setmana passada, encara tenia gasolina per a llançar-se com un posés contra la porteria sevillista i va batre novament el porter andalús. Allò va ser el deliri.

Una festa, i grossa, la que vam viure ahir aquells que vam sentir tantes emocions que ens permeten, a hores d’ara, recuperar una il·lusió i una identificació amb el nostre equip que fa molt de temps no teníem. Que dure i que la temporada siga tan intensa i tan feliç com la que vam viure ahir dissabte.

lunes, 16 de octubre de 2017

Cinc minuts d'infart no embafen una nit gloriosa del València a Sevilla

Foto Superdeporte
Va ser una llàstima que el València tinguera cinc minuts de shock després del greu error de Parejo, perquè si no tota aquesta crònica versaria sobre la meravella que va ser capaç de performar l'equip del Túria al Benito Villamarín. Com que Parejo va cometre un error incomprensible i l'equip es va vindre avall per moments, la crònica parlarà també sobre la bogeria de l'últim quart d'hora. 

El València, sabedor que s'enfrontava a la gran sorpresa del moment, va eixir amb el seu suposat onze de gala, excepte pel que fa a la defensa, on Nacho Vidal i Murillo acompanyaren Gayà i Garay (encara que no es pot dir, realment, que hi haja una defensa fixa); el mig del camp estava format per Kondogbia, Parejo, Soler i Guedes; i Zaza i Rodrigo formaven l'atac.

El Betis va començar molt fort, amb una gran decisió i una intensitat que el València va tardar uns minuts a aplacar. Els de Marcelino es van veure afavorits, a l'inici, per un parell d'errors del linier, que va xiular dos fores de joc més que dubtosos i que podien haver significat gols per al conjunt local. A banda d'això, el València va fer servir la seua intensitat defensiva per evitar les sorpreses de l'atac dels sevillans. 

A poc a poc, el València es va anar apoderant del partit. No tant de la possessió, però ja sabem a estes altures que això no és el que més li interessa a l'equip de Marcelino. El València va saber pressionar molt bé l'eixida del porter i la defensa, recuperant molts balons. Els de Setién, per moments, no van saber enllaçar amb el mig del camp, menys encara amb la part de davant. Va quedar clar que no només és que els bètics no vulguen jugar a posar pilotes en llarg, sinó que no saben; i el València ho va saber aprofitar. 

Després d'uns minuts de neutralització del joc blanc i verd, un parell d'ocasions van precedir el primer gol, de Kondogbia. El francés va rematar de forma extraordinària un gran còrner de Parejo, girant el cap de forma preciosa i precisa, posant el baló al segon pal, lluny de les mans d'Adán. Va ser un gol molt bonic, però no va ser el millor de la nit. 

El València carburava des de feia una estona, i el Betis, tot i no perdre-li la cara al partit, estava siguent clarament dominat. L'àrbitre degué xiular un penal claríssim sobre Soler que, segurament, deuria haver causat l'expulsió de Durmisi. Uns minuts després, els andalusos van tindre un parell d'ocasions que no va saber materialitzar, especialment una passada de la mort massa endarrerida de Joaquín a Sanabria que aquest no va poder rematar.

Poc després, tanmateix, Soler va engaltar molt bé una centrada de Gayà , i encara que Adán va aturar molt bé a la primera, el baló, mal rebutjat per Guardaro, arribà a Guedes. El portugués estava siguent el jugador més vertical del València, sempre amb les seues diagonals i la seua conducció veloç, però el gol que va marcar faria que tots ens enrecordàrem d'ell encara que hagués fet un partit horrible: un colpeig dur, sec i col·locat davant el qual Adán no va poder sinó agenollar-se (literalment) i veure com entrava netament per l'escaire.

Descans. El Betis tornà al terreny de joc com havia començat el partit (i com sol ser habitual en l'equip), amb intensitat i bon joc. Hi hagué uns minuts de domini local, però la defensa del València estava segura. Murillo va fer un partit quasi exemplar, i Garay, excepte d'un parell d'errors (el més important, el del segon gol local), també. Al minut 54 arribà la primera gran dificultat per al València quan l'àrbitre xiulà un penal una mica dubtós, per mà de Kondogbia. Els bètics ja havien reclamat un penal inexistent minuts abans, cosa que, possiblement, va influir en l'àrbitre. No obstant això, Sergio León va llançar fort i al centre, i Neto va ser capaç d'aturar amb la seua cama esquerra. No sabrem mai com hauria acabat el partit si el penal hagués entrat, però de segur que va ser una parada decisiva. 

Al minut 64, Rodrigo va marcar el seu cinqué gol en cinc jornades consecutives, en un error clar del defensa que el cobria, més preocupat del jugador valencianista que del baló. El quart arribà amb un remat de Santi Mina a una passada en llarg de Gayà (que, tot s'ha de dir, recuperà el baló ajudant-se amb la mà): el xut del gallec va pegar en el defensa, i el baló dibuixà una paràbola inversemblant i entrà pel segon pal. 

Al València tot li eixia bé, i al Betis res. Cal dir, però, que  no va ser casualitat. El plantejament i l'execució dels blanc i negres va ser pràcticament immillorable: Kondogbia excel·lent, Rodrigo participatiu (tot i errors en acostar-se a la porteria), Parejo bé, Zaza tan intens com sempre...  A més, la intensitat del València no va disminuir en cap moment: sempre intentant recuperar el baló, sempre buscant la porteria rival. 

Tot estava eixint com en un conte de xiquets menuts, però com ocorre en els contes, als protagonistes els va sorgir una situació límit. I és que, vora el minut vuitanta, arribà l'error de Parejo. Una pífia incomprensible, nascuda de la tranquil·litat amb què el jugador de Coslada entèn el futbol, a la qual s'afegí l'embriaguesa pel domini al terreny de joc i, especialment, al marcador, del València. De sobte, Joel Campbell es va veure sol davant de Neto i no va dubtar. 

En eixe moment va ser com si el tauler es pegara la volta i tota la seguretat i encert que havia mostrat el València es transferira al Betis. I és que, en menys de dos minuts, Sanabria va fer el segon gol gràcies a una jugada en què Garay no va eixir a temps per deixar-lo en fora de joc. Ja recordàvem la pàjara del dia de l'Athletic de Bilbao: el València no feia 3 passades seguides, cada decisió era un error i el rival pareixia un altre. Tello, abans del minut 85, va fer el tercer amb un xut col·locat, i en eixe moment sí que ens vam tèmer el pitjor. Potser un empat hauria estat assumible al minut 3, però empatar (o, fins i tot, perdre, que el Betis havia fet tres gols en 6 minuts, i en quedaven 6 més i el descompte) després d'anar guanyant 0-4 hauria estat una debacle inoblidable. 

Ara bé, arribà el gol de la tranquil·litat. Zaza, el que faltava per marcar d'entre els davanters, rematà amb tota la seua ànima un baló que li havia posat Mina. Com remataria l'italià, que es va fer mal i no va poder moure's, pràcticament, en la resta del partit. Per fi vam respirar aliviats. Era el minut 88, i no volíem creure'ns completament segurs, però vam pensar que el pitjor havia passat. 

Igual que als contes, no obstant això, el València encara va tindre una satisfacció més. Com quan, després d'haver vençut el seu rival, aquest rep un altre colp que fa més gran la victòria de l'heroi i permet tenir una cosa més de la qual alegrar-se. Ahir, quan el partit anava pel minut 92 i 30 segons, Guedes va recuperar un baló a la vora de l'àrea del València; va eixir corrent com si estiguera al minut 10, deixant arrere al jugador que havia perdut el baló i travessant el camp sencer; canvià de banda per a Andreas Pereira, que havia substituït Soler poc abans, i aquest retallà un defensa i col·locà el baló, des de fora de l'àrea, al pal esquerre d'Adán de forma també extraordinària. Era l'última jugada del partit, una jugada espectacular digna d'un partit excepcional (només el marcador, 3-6, ja és difícil d'oblidar), que hauria estat perfecte si no hagués estat per l'error de Parejo i el col·lapse posterior.

Gràcies a la victòria davant del Betis, el València es va col·locar segon a la classificació. És el segon equip més golejador, i un dels tres únics que no ha perdut cap encontre. Ara bé, el més important no són els números. El més important, pensem, és la sensació que transmet este equip, el bon joc, la convicció i el compromís. Cal evitar eixos col·lapsos que posen en perill el bon treball fet, però cal reconèixer que, per moments, no podem evitar recordar les grans temporades viscudes com a seguidors del València. I això val molt. F.A.