1/20/2018

Una derrota que cou i fa vergonya a Las Palmas.

Foto Superdeporte

Quedarà per a la memòria dels aficionats del València CF el que va fer anit a Canàries Gabriel Paulista. ¿Com és possible que un professional perda els papers de la forma que va fer-ho quan l’àrbitre va xiular un penal contra el seu equip per una mà seua dins de l’àrea? El brasiler va comportar-se com un amateur de poca volada, com un infant descontrolat i agressiu que bramava i bramava davant el col.legiat. Aquest, primer li’n va traure una targeta groga, però el brasiler va continuar, roda i volta, gesticulant violentament i bramant-li no saben exactament què. La bona qüestió és que l’home de xiulit no va tindre més remei que expulsar-lo per segona groga. Si no ho hagués fet, mai hauria pogut expulsar cap altre jugador per protestar en allò que li reste de carrera com a jutge futbolístic.

Paulista no va pensar ni en el partit del que encara quedaven quasi quaranta minuts, ni en els seus companys, ni en el partit de dissabte vinent contra el Reial Madrid... Gabriel Paulista no va pensar en res. Va fer reiteradament com que anava a menjar-se a mos redó a l’àrbitre. Cap company, cap ni un va tindre els galons com per a apartar-lo en veure la primera targeta. Va ser una situació vergonyosa, es mire com es mire.

El València jugava davant el cuer, que no havia guanyat des de feia setmanes, tot i el canvi d’entrenador. Havia eliminat Las Palmas en la Copa feia no res, amb un balanç magnífic de gols. A més, l’Atleti de Madrid havia empatat en casa contra el Girona, el mateix que la setmana passada li’n havia fet sis gols als canaris. Era el moment de retallar distàncies amb els de Simeone i de, pràcticament, sentenciar als de Paco Jémez. Doncs no va eixir bé la cosa.

I això que el partit es va posar d’allò més que favorable quan Santi Mina va marcar abans d’arribar al minut cinc. Després d’un primer remat d’una pilota servida des del córner per Nacho Gil, que va rebutjar amb problemes el porter canari, vingué un segon remat molt paregut. Aquesta vegada a gol. Després, el gallec encara va enviar una pilota al pal, rere de superar l’eixida del porter contrari. El València atacava, l’equip funcionava, tot i que amb més errors no forçats del compte i amb una preocupant falta de contundència amb les pilotes defensives.

En una d’aquestes, a penes deu minuts després d’avançar-se els de Marcelino, Las Palmas igualà el marcador. Jonathan Viera, que és l’home que fa funcionar al Las Palmas, i al que el València no va saber controlar, marcà a boca de canó en una jugada que ell mateix havia encetat pel carril del vuit. La passivitat dels defensors va permetre que el canari entrés fins a la cuina i afusellés Neto, qui no va poder fer absolutament res. Tot amb tot, el primer temps va ser del València, i això que els de Jémez jugaven amb una intensitat que feia pensar que en la segona part no aguantarien el ritme, i seria l’hora de finiquitar-los.

Doncs no van acomplir-se els presagis. Al poc de l’inici de la segona part vingué el penal i l’absurda, estúpida i lamentable auto expulsió de Gabriel Paulista. Arran del minut 52, els de Mestalla van caure víctimes d’una pajara monumental.

Marcelino va decidir arriscar, i va mantindré una defensa de tres, fent entrar a Guedes, Vietto i Zaza. No va servir de res. L’equip no donava senyals de recuperació, estava KO. No n’hi havia forma de passar del mig del camp, de que arribaren pilotes en condicions als homes de davant. I la defensa, ara sota mínims, continuava regalant segones i terceres jugades als canaris.

Rubén Vezo va rebre la segona groga i, per tant, va marxar camí dels vestidors. Viera manava en el centre del camp i movia el seu equip sense que cap jugador del València sabés com parar-lo.

Els de Marcelino van evidenciar que no n’hi havia un líder sobre el terreny de joc. La impotència i els nervis van determinar la mitja hora final del partit. Cap jugador va assumir la responsabilitat d’organitzar els seus companys; cap jugador va saber respondre a allò que el partit exigia: fer-se amb el control de la pilota i aprofitar l’ansietat que es respirava entre els jugadors i també entre l’afició canària.

Els canvis de Marcelino no van funcionar. Vietto a penes entrà en joc. Zaza va veure una groga abans d’entrar a jugar, en una altra acció infantil. Guedes, al seu tomb, va lluitar per la seua banda, i l’àrbitre va permetre que el colpejaren amb duresa en diverses ocasions.

Una ocasió magnífica desaprofitada de cara a la classificació, i un comportament injustificable de Gabriel Paulista, que no sols va deixar al seu equip en inferioritat numèrica tota la segona part, sinó que veurem qui juga de central dissabte vinent contra Cristiano, Benzema, Isco, Bale i companyia. Im-per-do-na-ble i im-pre-sen-ta-ble, l’actuació del central brasiler.

1/18/2018

No serà fàcil superar l'eliminatòria amb l'Alavés.

Foto levante-EMV
Un dimecres a les set de la vesprada no és un moment massa bo per fixar cap partit de futbol. Això és evident. Com que eren quarts de final de l'única competició en què el València està viu (a més de la Lliga), l'entrada no va ser tan baixa com cabia témer; en qualsevol cas, poc menys de trenta-dos mil espectadors van assistir al partit contra l'Alavés. Això sí, el rival (a priori) més feble de tots els que li podien tocar al València va posar-lo contra les cordes com pocs conjunts han sabut al llarg de la temporada.

Marcelino va eixir amb l'onze de gala, excepte Andreas pel lesionat Carlos Soler i Vietto per Rodrigo (que va eixir en la segona part i va ser decisiu), però, la veritat, la tàctica, meticulosa i ferma, dels d'Abelardo, van fer que el paper de l'equip revelació de la Lliga (títol que no sabem si algú ha atorgat, però que en tot cas el València mereix) fora el d'un equip neguitós, amb problemes per jugar el baló i imprecisions constants, sense idees i gairebé nul en atac. Així és pot resumir la primera part del València. 

L'Alavés va pressionar pertot arreu a l'onze de Marcelino. Amb una defensa avançada, unes línies molt juntes i uns atacants agressius que es van desgastar amplament intentant impedir l'eixida del baló des de la defensa, va anul·lar quasi totes les virtuts que el València ha demostrat tenir. Només un xut de Kondogbia i un parell de córners van ser el bagatge ofensiu dels locals, mentre que l'Alavés, a banda d'un parell d'ocasions només començar (durant el ja típic desconcert dels inicis del València, amb un mà a mà de Sobrino contra Jaume i un xut d'Hernán Pérez al pal) va obligar a Domènech a fer un parell d'intervencions meritòries i va ser una amenaça constant al contra colp. 

A partir de meitat de la primera part, els blanc i negres van controlar una mica més la possessió, però mancaven de profunditat i de la precisió necessàries per crear problemes a l'equip basc. Com que, ens agrade o no, gran part del joc del València, actualment, consisteix a donar-li el baló a Guedes i esperar que aquest invente alguna cosa, el paper discret del portugués va limitar molt l'atac valencianista. A més, Vietto, l'únic que es movia entre línies, estava poc inspirat, amb uns quants controls dolents i algunes passades desviades que van interrompre possessions valuoses. 

En canvi, els alavesos tenien prou amb un rebuig, una eixida ràpida o una recuperació inesperada per donar un maldecap rere un altre als de Mestalla. La millor notícia de la primera part va ser que es va acabar, i que ho va fer sense que el marcador es mogués: l'Alavés mereixia anar al descans guanyant. 

A la segona part, contràriament, la cosa canvià. No va ser com el dia i la nit, però sí que es va veure un València més decidit, menys imprecís i més vertical. Va entrar Rodrigo per un poc encertat Andreas, que no va saber entendre's com calia amb Montoya (a qui també se li pot atribuir falta d'enteniment amb el brasiler), i l'internacional espanyol va canviar el partit. Va ser una entrada seua per banda esquerra (Guedes es canvià a la dreta) la que acabà amb un remat claríssim de Vietto desviat per un defensa, l'ocasió més clara, amb diferència, de tot el partit. 

Ara bé, quan el València començava a merèixer moure la seua casella del marcador, un jugador anomenat Rubén Sobrino (fins ahir, desconegut per als membres d'aquest bloc) va fer-li un set a Parejo amb un control d'un baló aeri, va buscar la frontal de l'àrea combinant amb Munir, i llançà un xut davant el qual Jaume va poder fer ben poc. L'Alavés es posava 0-1, i superar l'eliminatòria, poc abans del minut 70, pareixia una quimera. 

Aparegué, en eixe moment, Guedes. La veritat és que el xic, tot i no tenir el seu millor dia, no va deixar de demanar el baló, de desmarcar-se, d'intentar regats ni de córrer en cap moment; ara bé, la sort que no havia tingut en tot el partit la tingué al minut 72, quan una centrada seua va ser desviada per un defensa i empentada pel porter (Sivera, antic jugador del Mestalla) a la xarxa. Més encara, el portugués va fer expulsar el lateral encarregat de marcar-lo, Diéguez, al minut 76. Fins i tot en un dia difícil, Guedes és determinant. 

El quadre del camp del Túria va començar a atacar amb més cor que cap, proliferaren les centrades, les indecisions, les intervencions efectives de la defensa visitant i la desesperació de la parròquia local. No obstant això, enmig del desordre, Santi Mina, jugador de qui segurament ningú esperava un toc tan subtil (té diverses virtuts, però hom diria que la subtilesa no és la que més destaca) i que havia substituït Vietto poc abans, va veure la posició desmarcada i en carrera de Rodrigo dins l'àrea. El davanter va xutar sense pensar-ho i va marcar un gran gol; el baló pegà al pal i entrà sense que Sivera pogués adonar-se'n. 


Acabava de superar-se el minut vuitanta-dos, i entre les presses del València i les pèrdues de temps de l'Alavés, el partit acabà amb uns quants balons a l'àrea per part del València i un parell de contra colps i unes altres dues faltes properes a l'àrea dels vitorians. Van ser suficients elements, però, per recordar-nos com de prop havia estat la derrota, la catàstrofe que hauria estat encaixar un segon gol, que els tants en camp rival valen doble en cas d'empat i que intentar alçar un resultat advers com a visitant en un estadi en ebullició és molt més difícil que jugar un partit començant-lo 0 a 0. És a dir, en eixos minuts vam recordar que estava jugant-se la Copa del Rei. F.A.

1/13/2018

Xicotets detalls determinen la superioritat valencianista a Riazor

Foto Superdeporte
Un xut d'Adrián al minut 92 va estar a punt de deixar al València sense arribar als 40 punts en la primera volta de la temporada. Acabar amb 38 punts hauria permés fer un balanç més que positiu d'esta primera part de la Lliga, però la tranquil·litat amb què havíem viscut la major part del partit era la pròpia d'una victòria. El davanter gallec, però, llançà alt, i la victòria va caure del costat de l'equip visitant.

El partit a Riazor no va ser el més brillant de l'etapa de Marcelino al València. Podria dir-se que la victòria no va ser injusta i que el València va controlar la major part del xoc, però la veritat és que el marcador es va moure a causa de xicotets errors del Deportivo. Primer, en un mal càlcul del porter local, que no va saber aturar un senzill xut de Guedes (el millor del València amb diferència, sobre tot a la primera part); després, en una distracció d'Albentosa, unida a la fortuna en el rebuig al llançament de Rodrigo des de fora de l'àrea.

A més, és cert que el Deportivo va dominar el començament del partit, tancant el València al seu camp i impedint enllaçar passades com acostuma. Tingué en eixa fase, l'equip local, diverses ocasions, sobretot una de Borges al travesser. Ja hem comentat en altres ocasions que és habitual que els rivals ixquen al terreny de joc amb una intensitat extraordinària que, per una banda, el València no pot igualar, però, per l'altra, no es pot mantenir els noranta minuts.

Anit, a Riazor, la intensitat del Deportivo baixà cap a la meitat de la primera part. A partir d'eixe moment, els del Túria van començar a dominar, a combinar i a crear perill, especialment quan Guedes s'acostava a l'àrea. Cada vegada que el portugués agafava el baló, els defenses rivals tremolaven; els seus xuts van estar a punt de desnivellar el marcador en dues ocasions abans del gol (una, amb un xut al segon pal que acabà en córner, i l'altra amb un colpeig fortíssim que se n'anà uns pocs centímetres per damunt del travesser).

Amb el gol de Guedes després de l'error de Rubén, la sensació de tranquil·litat i domini visitant es va fer evident. Una jugada després d'un córner que per poc no trobà rematador va poder posar el 0-2 abans del descans, però allò important era que ja s'havia alterat el 0-0 inicial i ja començaven a aparèixer els fantasmes del Deportivo, que està a prop del descens, així com les bones sensacions del València, que no per casualitat lluitava per completar una de les seues millors primeres parts del campionat.

A la segona part continuà la dinàmica de la primera. Un parell d'acostaments del Deportivo no van ser suficients per acoquinar els jugadors de Marcelino, que van continuar dominant. La defensa del València va estar molt ben organitzada en tot moment, i Garay va estar especialment ferm front a les freqüents centrades de l'equip local, que si bé no va tenir massa imaginació en l'atac, sí va ser insistent.

El segon gol del València va fer que la tranquil·litat semblara inamovible. El València tocava i controlava, es va permetre donar descans als davanters (un Santi Mina no massa participatiu, però que va intervindre en els dos gols, i a Rodrigo, que marcà el seu nové gol en Lliga) i al debutant Coquelin -qui va fer un partit tan seriós que quasi no trobàrem a faltar Kondogbia-. Cal destacar a dos jugadors poc habituals que ahir van demostrar que es pot comptar amb ells: Vezo, per un costat, que com a lateral dret va donar la talla i, sobretot, Maksimovic, qui treballant fora del seu lloc natural, va saber jugar el baló amb criteri pràcticament en tot moment i va recuperar la possessió per al València un nombre considerable de vegades.

Zaza va estar a punt de marcar un bon gol, però Rubén aturà, i Vietto va provocar el que per televisió va semblar un penal prou clar. Tanmateix, va ser Andone qui va marcar en una de les poques jugades en què la defensa valencianista no va impedir el remat dels davanters rivals. Va ser una llàstima no poder gaudir dels minuts finals en pau. Adrián va poder empatar vora el final, però llançà alt, i el València aconseguí els 40 punts. Els xicotets detalls van determinar el resultat del partit, però si algun dels dos equips va merèixer guanyar, eixe, pensem, va ser el València.

Ací estem, a meitat de temporada, en quarts de final de Copa i tercers en Lliga. No hi ha res assegurat, però avança el calendari i pareix que el València aguanta prou bé la marxa. En les pròximes setmanes, l'eliminatòria en què el València es juga les semifinals contra l'Alavés i un xoc directe contra el Reial Madrid, quart perseguidor immediat en Lliga (a més d'un altre partit a Gran Canària). Poc a poc arriben els moments decisius de la temporada, veurem si el València de Marcelino sap mantenir el nivell. F.A.

1/10/2018

La màquina de Marcelino recobra l’efectivitat.


Foto Levante-EMV
Després d’alguns partits en els que el València va perdre gas i, sobre tot, efectivitat davant la porta contrària, anit a Mestalla l’afició va recuperar el somriure i va eixir reconfortada de l’estadi. A més de la golejada als de Paco Jémez, a més de superar amb suficiència l’eliminatòria copera, el debut immillorable de Vietto va ser una de les notícies estel·lars del partit.

Tres gols van alegrar el rostre d’un home que patia una sequera golejadora des de feia un any, sequera que va tindre com a penitència la burleta de la premsa de Madrid i, al remat, la seua eixida de l’equip dirigit per Simeone. Sabem que els homes de gol passen ratxes dolentes, tots, però també tenim l’experiència per a saber que eixes ratxes tenen principi i final. Tan de bo la de Vietto acabés ahir i, en endavant i per un llarg període siga un home tan efectiu com va ser-ho anit front a Las Palmas.

Quan les coses funcionen, passa això... que funcionen. Ahir el València va ser, durant la major part del partit, una màquina engreixada i ajustada per Marcelino. Va atacar amb convenciment i eficàcia, i es va saber replegar quan els canaris van posar més empeny en la partida. Totes les línies van estar a l’altura, i els jugadors van saber llegir sobre la gespa de Mestalla com estava el pati. En segons quins moments van, quasi, renunciar a la pilota deixant-la als peus dels de Jémez, esperant-los darrere i eixint amb rapidesa al contra colp. En altres fases, les més, contràriament, van gaudir de jugar al primer toc, triangulant, desplegant-se per les dues ales –ahir per les dues-, on la dupla Montoya-Pereira va ser més efectiva que altres dies; igual que la dupla Paulista-Vezo, solvents e l’eix de la defensa, especialment davant les pilotes parades des dels costats. Massa faltes, això sí, va concedir el València, tant en defensa com en atac.

El 4-4-2 ahir va eixir de categoria, de gran categoria. Zaza va lluitar com sempre, però en aquest partit no va marcar encara que va obrir molts espais per a Vietto, que va fer tres gols. Un balanç somniat per a qualsevol davanter debutant en un nou equip. Encara més si li afegim el golàs que va marcar des de 40 metres, un gol dels que queda en la memòria dels aficionats, com quedà un altre paregut de Pedja Mijatovic fa ja més de vint anys. Vietto va veure avançat el porter carnari, que havia jugat com defensa endarrerit dels seus i li va posar una pilota esplèndida que entrà per l’escaire sense que Lizoain pogués fer absolutament res.

Les bandes van funcionar com cal. Lato i Nacho Gil van estar tan a bon nivell com Montoya i Pereira, i no va fer falta la presència de Guedes, com va pasar a Canàries. Al centre del camp, Maksimovic i Kondgobia van fer el seu treball. Tots dos van estar a bon nivell en la recuperació i, també, incorporant-se a l’atac. El serbi, a més, va marcar un gran gol, magnífic en la seua execució. Cosa què també li aprofitarà per a guanyar confiança, pròpia i del mister, i això afavorirà que tinga més minuts.

Parejo, Rodrigo i Ferran Torres van eixir en el darrer tram del partit. Bé el madrileny, en la seua línia i el seu paper, i un poc més difuminat Rodrigo. Amb gran expectació, que n’hi ha i molta, va eixir el xicot de Foios, la darrera perla de Paterna. I l’home, una vegada més, va deixar molt bona imatge, magnífiques sensacions en una afició que hauria volgut veure’l més temps sobre el terreny de joc.

En resum: un molt bon partit d’un València que va passar per damunt dels de Jémez. Ara a esperar el proper sorteig de quarts de final. No vindria mal evitar als equips favorits, així que esperem que la fortuna siga amable amb els de Mestalla.




1/06/2018

Una victòria treballada davant un bon Girona.

Foto Levante-EMV

Els qui programen els partits cada setmana han de quedar-se molt a gust, especialment en aquelles ocasions com la d’ahir: obligar els aficionats a triar entre celebrar com cal el Dia de Reis i anar a Mestalla a les quatre de la vesprada és, quasi, sadisme. Per aquesta raó van haver tantes absències a les grades de l’estadi de l’Avinguda de Suècia. De fet, ahir tornaren els càntics de “Tebas, ves-te’n ja”, dedicats al responsable d’aquest calvari d’horaris que patim.

La vesprada, a més, aconsellava dedicar-la a moltes coses però no a passar-se dues hores a la intempèrie. Tanmateix, els que van acudir a la cita futbolera van eixir contents de Mestalla, tant per la victòria com per que no havia estat gens fàcil doblegar un Girona que va plantar cara i que es va posar per davant al marcador només començar el partit.

Els xicots de Marcelino, ahir de nou a la banqueta després el seu accident de cotxe, van saber pegar-li la volta al marcador i, encara que els catalans no es van donar per vençuts en cap moment, especialment en la segona part van fer-se amb el partit.

Amb absències destacables com les de Montoya, Soler i Zaza, l’equip va treballar de valent. Kondogbia i Parejo van fer un bon partit des del centre del camp, i les ales atacants van oferir un rendiment molt desigual: excel·lent la banda esquerra amb Gayà i Guedes; menys encertada la dreta, on Vidal i Pereira no van tindre la desitjable presència ofensiva i, a més, van patir el que no està escrit per subjectar a Mojica, un lateral d’excel·lents formes i maneres. Darrere, la parella de centrals està tenint massa problemes amb les pilotes aèries, massa. Algú hauria de preguntar-se a Paterna com és possible que Portu, amb la seua escassa estatura, marcara de cap el gol del Girona. El xicot va demanar perdó a la grada en tres ocasions, recordant-nos la seua formació en el València.

Pereira, millor en atac que col·laborant en defensa, tampoc se’n va eixir, com Santi Mina, al que no se li pot negar que lluita com un gladiador. De fet, quan va ser substituït feia estona que donava senyals d’estar materialment exhaust. Més encertat encara que massa intermitent Rodrigo, però el que realment va marcar ahir la diferència va ser, una vegada més, Guedes.

Extraordinàriament vertical, incisiu durant els noranta minuts, desequilibrant, una amenaça constant per a la defensa catalana, Guedes va fabricar el gol de l’empat: vint minuts després del gol de Portu, desbordà sense contemplacions el seu marcador, Maffeo, se’n va anar sobre la ratlla i des d’allà va fer el que en diuen passe de la mort. Ho va fer amb potència i, tot i que la pilota no li va arribar a un company, va tocar en un jugador del Girona i anà dins la porteria. Potser el València va merèixer més en la primera part, però el porter del Girona va estar magnífic en un parell d’intervencions, una desviant un gran xut de Guedes, precisament; i, en segon lloc, l’àrbitre Fernández Borbalán es va menjar un penal claríssim sobre Rodrigo.

Potser influït per aquest error, el del xiulit va ser més sensible quan Gayà va ser enderrocat per Maffeo, junt a la ratlla de fons. Dani Parejo no va fallar i la pilota va entrar, forta i ben col·locada, i va ser el gol que resultaria definitiu quant al marcador.

Tres punts aconseguits sense massa brillantor, davant un equip molt seriós i molt intens. Tot amb tot, els catalans volien perdre temps inclús abans de marcar el gol, així que en fer-ho la cosa ja va ser una miqueta escandalosa. Però, així és el futbol, i cal superar aquestes situacions. El València ahir va saber fer-ho, sumant tres punts que li permeten mantindré el tercer lloc en la classificació i, també molt important, trencar una dinàmica preocupant que s’havia fet explícita en partits anteriors, particularment des de la derrota a Getafe.

Una nota important cal afegir: el debut de Vietto amb el València. Ja sabem que és un bon jugador i tots desitgem que triomfe a Mestalla. Ahir va tindre vint minuts, durant els quals va apuntar algunes de les seues qualitats, tot i que va fallar amb una pilota que hauria d’haver significat el 3-1 i la tranquil·litat de l’afició del València que va haver de passar la vesprada del Dia de Reis recolzant el seu equip. Tebas, ves-te’n ja!!!