5/20/2018

Mestalla va ser una festa de final de curs, mentre sonava l’Himne de la Coronació.

Foto Levante-EMV
En un diumenge de primavera avançada, quasi estiuenca, milers d’aficionats van assistir al darrer partit de la temporada a Mestalla. Un match que anys arrere sempre era d’alt voltatge per la rivalitat entre l’amfitrió i el Depor d’A Corunya, aquest es presentava clarament devaluat perquè els visitants ja eren equip de Segona Divisió, mentre que els de casa tancaven una temporada en la que s’ha recuperat els nivells d’autoestima, tant al vestidor com a la grada.

L’ambient era de festa major, i el partit va ser amable. De fet, el Depor quasi no va jugar més que els darrers deu minuts. Amb el marcador 2-0, els de casa havien estavellat dos pilotes al travesser i havien controlat la partida sense massa oposició. L’entrada de Lucas Pérez per l’esquerra, ocupant el lloc que havia deixat el lesionat Bakkali (força aplaudit en retirar-se, cosa que ell va agrair) va reviscolar el Depor, fins aleshores resignat en la seua tristor. Pérez va ser rebut amb xiulits des de la grada, on es recordava que fa dos anys no va voler vindre al València, i el xicot es va sentir estimulat i, amb ell, la resta dels seus. En el minut 79, Adrián se’n va anar de Nacho Vidal, molt exigit durant tot el partit, particularment per Bakkali mentre va estar al camp, i la va cedir al propi Lucas que va establir el 2-1.

El retall de distàncies va encoratjar els gallecs, disposats a caure amb honra, però va ser Jaume Domènech el qui va impedir que igualaren el marcador amb un parell o tres d’intervencions de molt de mèrit. L’equip havia donat la faena per resolta massa d’hora, i a punt van estar de deixar-se dos punts amb l’errada.

Tret d’això, el partit, ja ho hem dit, va ser una actuació de final de curs, una mena de festa familiar en la que dones i xiquets dels jugadors del València van aparèixer per la gespa en finalitzar el partit. Els xicots, que havien jugat de blau, una equipació lligada al centenari del Club de 2019, van pegar la volta d’honor per rebre els aplaudiments dels aficionats i per tornar-los també ells les palmes i algunes samarretes a la graderia. L’adaptació de l’Himne de la Coronació de G.F. Händel sonava per la megafonia, confirmant d’aquesta forma tan musical que el València CF ha tornat a Europa per la porta gran: la temporada pròxima estarà als bombos de la Champions, i Mestalla serà de nou un escenari internacional en el que els blanc i negres es mesuraran amb el bo i millor del futbol europeu.

Marcelino, que va ser mantejat pels seus homes en acabar la partida, va fer tres substitucions molt emblemàtiques: Parejo, Zaza i Guedes. Molt s’ha escrit i s’escriurà sobre la continuïtat de l’italià i el portuguès. El respectable va corejar els seus noms i els va cantar el queda’t a tots dos; així com va demanar un lloc al mundial de Rússia per a Rodrigo i Parejo.

Qui sap si Zaza o Guedes acabaven de jugar el seu darrer partit amb la samarreta valencianista. Més de dues baixes hi haurà, segur, en la plantilla d’enguany. Tampoc no estarà Serreta, l’encarregat de material, que va acompanyar els jugadors en donar la volta al camp acomiadant-se de l’afició.

Mentre el València siga un club que necessite fer caixa amb la venda dels jugadors que hagen destacat durant la temporada, passaran aquestes coses i tindrem debat per a donar i vendre.

Zaza és un jugador que marca gols, que lluita i es buida a cada partit, i l’afició l’estima de valent. Guedes és un home que, tot i haver anat de més a una certa intermitència durant la temporada, està clar que atresora una qualitat que Mestalla reconeix i voldria mantindré.

Ara, tanmateix, ha arribat l’hora dels despatxos, de Peter Lim, dels representants, de les negociacions per a executar una planificació que en la temporada 2018-2019 passarà per tres competicions, una d’elles tan lluïdera i decisiva com la Champions League.

Tothom és sabedor que la plantilla actual és curta i que cal pujar la qualitat del grup. És coneguda la necessitat ineludible de cobrir determinats llocs de l’alineació titular. Però també sabem que n’hi ha limitacions econòmiques, externes i internes, que no posaran fàcil cap dels dos objectius. Ara és quan s’ha de veure els professionals del futbol que, d’acord amb Marcelino García Toral, han de definir la tropa per a combatre en la pròxima campanya.

Tant de bo l’Himne de la Coronació sone moltes, moltes vegades a Mestalla en l’any del Centenari del Club. Visca Händel i Amunt València.


5/13/2018

El València es retroba, per fi, amb la victòria a Girona.

Foto Superdeporte



Feia més d’un mes que el València no sumava tres punts. Des que havia guanyat l’Espanyol, a primeries d’abril, havia anotat dos punts en empatar amb l’Eibar i el Celta, però havia caigut front al Barça, el Getafe i el Vila-real. Tot amb tot, la classificació per a jugar la Champions League ja estava assegurada i la visita a Montilivi semblava més un compromís fastigós que no una excursió interessant. El Girona, a més, ha quallat una excel·lent temporada, i és un equip, com va demostrar ahir, que troba la seua força en el compromís indiscutible dels seus homes. 

Havíem dit, dies arrere, que als de Mestalla se’ls estava fent massa llarg el final de temporada, assolit l’èxit d’estar l’any vinent a Europa. La decisió comprensible de Marcelino de donar entrada en l’onze inicial a jugadors que no són els titulars habituals podia fer sospitar que el partit anava a ser un tràmit, tret de per a aquells que han de reivindicar-se davant l’entrenador i el staff tècnic i, també, davant l’afició. 

Doncs així va ser. Jaume, Lato, Murillo, Maksimovic, Ferran i Vietto, van fer un molt bon partit. El d’Almenara va estar brillant sota els pals, va aturar dues pilotes que sonaven a gol dels catalans i va organitzar estupendament la seua defensa, jugant de mans amb encert i amb els peus quan la situació ho va exigir. Lato va buidar-se tot i que va patir de valent, especialment quan entrà el gegant Olunga [qui va rematar una pilota a la soca del pal esquerre de Jaume]. Murillo va fer una faena notable amb Vezo com a parella al centre de la defensa, i el servi Maskimovic va anar de menys a més, tancant per darrere de Carlos Soler, molt a gust aquest durant la vesprada al centre del camp i portant la manilla de l’equip. Ferran, a la gespa des de l’inici, va tornar a demostrar que és un pilar de confiança per a conformar l’equip que cal per a la temporada vinent. 

Capítol a banda mereix Lucho Vietto, un home que ha decebut a tothom des que va arribar, encetada la temporada. És cosa sabuda que Marcelino té confiança en ell, tot i que tret d’aquells tres gols del partit de Copa contra las Palmas ha penat per Mestalla per a desesperació de la parròquia. A aquestes pàgines hem criticat l’argentí tot el que hem cregut necessari, àdhuc hem arribat a dir que no podia ser que el xicot fora tan dolent, que alguna cosa li havia d’estar passant. Doncs bé, ahir a Girona l’home va fer un dels gols de la temporada, demostrant així que no és qualitat allò que li falta, que serà alguna altra cosa que ignorem. 

Ell mateix li va furtar una pilota en el cercle central a un home segur i poderós com Granell i va fer-se una cavalcada de més de trenta metres vertical cap a la porteria de Bono, tres atacants contra tres defensors, perquè l’argentí corria amb Zaza per un costat i Guedes per l’altre. En arribar a la frontal de l’àrea xutà sec i col·locat al pal esquerre defensat per Bono, i la pilota entrà de forma esplèndida. Hem de dir que si no hagués aconseguit marcar, en aquesta crònica l’hauríem posat a parir, perquè Guedes entrava lliure de marca per la seua esquerra. Però no, Vietto va explotar d’alegria, com qui es lleva un pes gran de damunt. També Marcelino va respirar fondo, segur. No sabem què passarà amb el xicot la temporada pròxima, però el gol d’ahir a Montilivi el recordarem per molt de temps. 

Finalment es van sumar els tres punts, i la classificació diu que el València ja ha arribat als 70. Qui ens ho hauria dit a l’agost de 2017. Ja no queda més que un partit per tancar l’exercici. Diumenge vinent, a Mestalla, davant el Depor, aquell adversari temible d’una altra època que tan poques simpaties generava a València. La pròxima temporada jugarà a Segona Divisió, i voldrà acomiadar-se d’un camp important com és Mestalla deixant bona imatge. Esperem que els de Marcelino també vulguen fer-ho, regalant-nos un partit de qualitat i amb gols. Jugadors, tècnics i afició ens mereixem que així siga. 


5/06/2018

El València jugarà la Champions, tot i caure justament a Vila-real.

Foto Levante-EMV
Ho va dir Marcelino a la roda de premsa posterior al partit amb els groguets, i té tota la raó: el resultat d’ahir no pot embrutar la temporada. De cap manera. El València, després de la derrota del Betis a Sant Mamés, havia certificat que la temporada vinent jugarà la més important competició internacional del món: la Champions League.

Eixa presència europea és la que li correspon a l’equip de Mestalla, per la seua història i per la ciutat a la que representa. Per tant, l’afició valencianista té avui motius per a sentir-se orgullosa del seu equip. Després de dues temporades ben amargues, després de tants errors en la direcció de l’entitat, el València ha tornat a l’elit europea. Alegria i color, doncs.

Si no es pot discutir de cap manera la merescuda quarta plaça en la classificació, per darrere de tres equips que fa anys manen en la competició espanyola, tampoc s’ha d’amagar que és urgent reforçar l’equip amb urgència. El Vila-real va tornar a demostrar anit a l’Estadi de la Ceràmica el que ja hem dit amb anterioritat: al València se li està fent massa llarga la competició. Només ha aconseguit un punt dels nou disputats en els darrers tres partits.

El matalàs aconseguit abans és el que fa que les derrotes davant el Getafe i el Vila-real i l’empat front a l’Eibar no tinguen les conseqüències dolentes que haurien pogut provocar. La plantilla és curta i no resistirà jugar tres competicions, tant i més si no es fitxen jugadors de qualitat contrastada tant en defensa com en atac.

Els xicots de Javier Calleja van vèncer amb justícia en el partit d’ahir. El València va eixir molt bé al camp, i el partit va ser elèctric en moltes fases de la primera part. Els groguets percutien pels costats, amb Cheryshev i Castillejo, un home d’aspecte fràgil que enganya i que es poderós en la conducció de la pilota a gran velocitat. El rus, home conegut, li va donar la nit a Vezo. És cosa sabuda que el lateral dret del València és una porta d’entrada per a qualsevol equip contrari, i els de Marcelino van patir de nou.

Els blanc i negres van anar de més a menys, i el gol a falta de cinc minuts per al final va ser una conseqüència esperada del que era la intensitat grogueta i l’asfixia dels de Mestalla. Una falta lateral va ser rematada de manera imparable per Mario Gaspar, lliure de marca efectiva, a una pilota servida per Trigueros, un home que va fer-se amb la manilla del seu equip i va distribuir pilotes a dreta i esquerra per a que Castillejos i Cheryshev pels costats i Raba i Baca pel centre amenaçaren de forma permanent a Neto, qui va fer parades de molt de mèrit i no va poder fer res amb el gol.

Parejo i Kondogbia lluitaren pel centre del camp, però sols en una part del primer període amb èxit. Soler entrava per la dreta amb solvència, però Guedes tenia una mala nit per l’esquerra. Mina i Rodrigo van tindre una bona actuació durant el primer període, però van anar apagant-se segons passaven els minuts de la segona part. De fet, tots dos van tindre l’oportunitat de batre Asenjo, però el porter vila-realenc va fer dues excel.lents parades. Cal destacar la que va realitzar al magnífic remat de Rodrigo, de volea segons venia a una pilota servida per Mina.

Els canvis de Marcelino no van tindre efecte. Ferran bé, com sempre amb els minuts dels que disposa, Pereira a penes va poder fer res i Vietto, ai, absolutament nul. Alguna cosa li passa a aquest xicot, però el ben cert és que no sols no aporta, sinó que resta. Mentrimentres, Zaza cansant-se de calfar a la banda i, segurament, pensant en aprofitat les possibilitats que tinga per a abandonar el València.

Queden dos partits dels que esperem que canvie la dinàmica, i acabem la temporada amb l’alegria de tornar a Europa per la porta gran. Esperem que això siga així i que des dels despatxos es treballe amb intensitat i encert per reforçar una plantilla que, com hem pogut comprovar darrerament, és massa curta i necessitat incorporacions de qualitat europea.

4/29/2018

El València no va poder amb l’Eibar, davant Peter Lim.

Foto Levante-EMV

Dues coses van quedar clares ahir a Mestalla: que als de Marcelino se’ls està fent llarga la Lliga i que Peter Lim té mala sort quan tria els dies de vindre a veure el seu equip. Si davant el Getafe van quedar com la xata, ahir com a mínim el cavaller haurà de dir que els xicots van intentar foradar el mur dels de Mendilibar, però entre la manca d’encert, Yoel i l’àrbitre no ho van aconseguir.

Mes de quaranta mil persones van aplegar-se a Mestalla amb l’esperança de confirmar definitivament que el seu equip jugarà la màxima competició continental la temporada pròxima. Doncs no va poder ser, i van ja dues vegades que l’afició no ix contenta de Mestalla.

L’alineació era de festa major, però l’Eibar va aconseguir tornar a Euskadi amb el marcador a zero. Pedro León, un xicot que sempre ha quallat bones actuacions a Mestalla, continua llançant les faltes i els córners com els àngels, i els seus companys van fer tot el que van poder per aconseguir que tingués múltiples ocasions de fer patir a la grada. Cada baló que va treure va significar perill; que li ho pregunten a Neto, que va haver de volar per detindre una pilota que entrava per l’escaire i una altra per la soca del seu pal esquerre.

L’Eibar va intentar jugar eixa carta, la de les pilotes parades, i la de pressionar l’eixida de baló jugat des de darrere. En alguns moments del partit van pressionar la treta des de porteria fins amb quatre jugadors, una cosa que, efectivament, li va complicar molt la vida al València. És cosa sabuda que els de Mestalla són parsimoniosos per a eixir amb el baló jugat: Neto trau a un dels dos centrals, i aquests toquen i toquen, l’obrin a Gayà o a Montoya, i de vegades la pilota torna al brasiler. Sovint, aquest llança una pilotada buscant a algun punta, habitualment Mina o Zaza. Doncs bé, nou de cada deu ocasions en les que el València juga en llarg, la pilota queda en poder dels contraris. Això ho han de tindre memoritzat tots els entrenadors que juguen contra el València. No n’hi ha ningú que baixe amb encert les pilotades llargues de Neto.

Ahir, sobre tot al primer temps, els blanc i negres van donar-li bona part del terreny als bascos, i inclús en la segona part Marcelino des de la banda feia gestos explícits per a que els seus jugadors guanyaren metres, per a que ixqueren de darrere. Parejo i Kondogbia van fer un partit discret, però no dolent; com Soler i Guedes, tot i que el portuguès va tindre la vesprada espessa en l’un contra un i en els xuts a porta. Soler, poc utilitzat en bona part de la partida, va ser una pena perquè quan l’equip va obrir el joc per la dreta ahí estava el xicot guanyant metres i posant pilotes a l’àrea. En una ocasió, àdhuc, va enfilar la porta de Yoel i l’àrbitre es va menjar el penalty que va impedir el seu remat. A més, hauria estat una bona idea encarar més al seu defensor, qui va veure la targeta groga al principi del partit, però no es va aprofitar aquesta circumstància. Ferran va eixir per ell, i va estar hàbil i atrevit com sempre.

Mina i Rodrigo davant, fins que el gallec deixà pas a Zaza. No van tindre el seu dia, encara que Rodrigo si va obligar Yoel a fer un parell d’intervencions de mèrit. L’italià, tot s’ha de dir, va veure com el del xiulet li anul·lava un gol per fora de joc inexistent. Mala sort, són coses que passen.

El rellotge anava volant, i tot i que el València volia i volia, estrenyia i estrenyia l’Eibar, el respectable va haver d’anar-se’n a casa només amb un puntet a la butxaca. El senyor Lim tampoc quedaria massa satisfet. És el que té vindre a Mestalla de tant en tant. Si vingués tots els partits, com els aficionats d’infanteria, hauria vist excel·lents actuacions de la seua esquadra aquesta temporada que ja està en la recta final.

4/22/2018

Un València superior es deixa dos punts a Vigo.

Foto levante-EMV
Marcelino va introduir vuit canvis en l’alineació del València respecte de la que havia fet tan mal paper davant el Getafe; alguns d’ells forçats per les sancions, com ara les de Parejo i Gayà. L’equip, certament, va ser un altre. Haurem d’acceptar, doncs, que la derrota davant els del sud de Madrid va ser... un accident. Esperem no tindre cap altre més en els cinc partits que resten per a finalitzar el campionat.

Balaídos es un camp difícil en el que més d’un equip gran ha eixit amb la cua entre les cames, i el Celta és un equip que sota la direcció d’Unzué manté algunes de les virtuts que l’han identificat sempre: és un equip d’alta qualitat tècnica, atrevit i molt vertical.

Ahir els gallecs patien l’absència per lesió de la seua figura, Iago Aspas, un home que té gol i que pugna amb Rodrigo Moreno per tindre una plaça a la llista que farà Lopetegui per al mundial de Rússia. Potser vagen els dos, cosa que seria desitjable.

Els de Mestalla van eixir al camp sabedors de que no podien encantar-se ni un minut, i molt atents a les entrades per les bandes de dos homes que sempre donen faena a muntó: Pione Sisto per l’esquerra i Wass per la dreta. Ho sabien, i ausades que ho van comprovar: Vezo i Lato van patir de valent durant tot el partit. El valencià va perdre en un parell d’ocasions la marca del danés i a punt vam estar de tindre un disgust. Àdhuc en una de les ocasions Lato li va fer un clar penal que l’àrbitre no va veure, com després es menjaria una mà claríssima d’un defensor celtinya a la seua àrea.

Els gallecs triangulaven molt bé i eren molt directes, però la defensa blanc i negra va estar ferma pel centre, on es va notar i de quina forma la presència per davant d’ella de Kondogbia, un home bàsic, clau, imprescindible en l’alineació. Al seu costat, Soler havia tornat a la seua posició natural, el carril del 8, i des d’allí repartia joc o entrava buscant la porta de Sergio.

Marcelino havia mantingut a Pereira per la dreta, com després, cap al final donaria entrada a Vietto. Ha declarat l’entrenador asturià que li va coure moltíssim que Mestalla xiulés aquests dos jugadors en el partit contra el Getafe, i s’ha d’entendre el que míster defense els seus homes i que no vulga personalitzar el desastre de la jornada anterior, però tots sabem que si ell va fer tres canvis de colp va ser perquè el seu equip ni funcionava ni donava la impressió de poder fer-ho. I ni Vietto ni Pereira havien fet una a dretes durant el que estigueren al camp.

Ahir, Pereira va millorar les seues prestacions i Vietto, durant els pocs minuts que va tindre, també. De fet, l’argentí va posar dos magnífics centres que ni Soler ni Ferran, que havia entrat per Guedes, van convertir en gol. Van ser dos errors clamorosos de les dues perles valencianes de la plantilla que, al remat, van ser decisius per entendre el marcador final de l’encontre.

Un empat insuficient, atés el joc desplegat sobre el terreny. Primer havia marcat Santi Mina, amb una volea extraordinària i imparable a una pilota servida per Guedes que l’havia rebut de Soler, qui l’havia recuperat al centre del camp. Malauradament, una vegada més, l’alegria va durar poc, ja que a penes quatre minuts després, els gallecs van empatar amb un remat de cap de Maxi Gómez a una pilota parada servida per Wass, en la que ni Garay, ni Mina van fer el que tocava, mentre que Neto hauria pogut fer més per impedir el gol. Amb massa freqüència li ha passat això al València enguany: encaixar un gol de seguida després d’haver marcat.

Mirem no obstant en positiu el partit d’ahir: a Vigo es va sumar un punt, que reforça la quarta plaça que dóna entrada en la Champions League. Haurien pogut ser tres els punts, però tampoc està mal la collita i, sobre tot, valorem que l’equip va donar una imatge de solvència que s’havia evaporat el dia de... l’accident del Getafe.