Per què sóc [som] del VCF?

Fa uns dies, ara que estem a les vespres d’una nova visita del Barça a Mestalla, l’amic Toni Mollà -periodista, escriptor, sociòleg, professor, lingüista i aferrissat defensor de la pilota valenciana, entre altres trets definidors de la seua persona- donava resposta pública a una pregunta que no pocs valencians aficionats al futbol haurien de fer-se:  Per què no sóc del València CF?

Després de citar Juan Villoro, Mollà confessa que el va colpir l’afirmació d’aquest que haver abandonat la seua identificació amb l’equip de Mestalla podia ser entesa com una mena de traïció a la seua pròpia infantesa. Arrancant d’aquí i després de fer memòria dels moments vitals tan intensos com va viure lligats a l’equip blanc i negre, la resposta del nostre amic a la seua pregunta existencial és: “Sóc del Barça perquè no puc ser del València! Perquè els valors que representa simbòlicament el València són, ara per ara, les aigües tèrboles de què jo volia allunyar-me'n a la recerca d'una pàtria càlida que no insultara la intel·ligència ni impugnara les ànsies d'un futur millor per al nostre passat”. El comprenc, però no estic d’acord.

Certament, continuar formant part de la tribu quan no comparteixes bona cosa dels trets que la identifiquen i la diferencien d’altres és dur. Molt dur. Però aquesta realitat viscuda en el món del futbol per molts, entre els que em compte, no és distinta de la que ens colpeja quant avaluem la distància que ens separa de bona part dels ciutadans empadronats al territori valencià. La distància que constate amb aquells que professen la seua valenciania mentre, per exemple, reneguen i maleeixen la unitat de la llengua que parlem és tan gran com la que explica Toni Mollà, com la que jo conec en ser veí del Cap-i-casal, i en ser assidu assistent a la graderia de Mestalla.

Toni Mollà, segurament, hi coincidirà amb mi. Ell, qui va ser autor d’un breu assaig publicat en 2005 amb altres amics comuns sota l’atractiu títol de Nosaltres ex-valencians, va declarar en una entrevista publicada en 2012: “És molt difícil ser valencià en este moment”. Entenc que molts de nosaltres, els que vam arribar al valencianisme en els primers anys setanta, molts dels quals havíem estat dalt o baix influïts per Joan Fuster, ja sabíem de l’extrema dificultat de fer valdre la nostra identitat des de sempre. De fet, a propòsit de l’edició del llibre de Mollà i altres, J.J. Pérez Benlloch va escriure: Quizá convenga aceptarnos como somos, que apunta uno de los autores, o resignarnos a "l'embolic com una manera de passar per la vida", que receta otro.

Estranys en la pròpia realitat vital imposada després d’allò que es va anomenar la Batalla de València, no vam ser pocs els que vam viure una experiència similar a la que Mollà ens rememora al seu article: “Partit rere partit, vaig viure en carn viva la transformació del València CF en una arma llancívola contra les forces democràtiques que miraven de passar la pàgina del franquisme i del provincianisme genuflex que denunciava el mateix Fuster en Nosaltres, els valencians. No vaig tenir cap altra eixida que l'apostasia del meu univers sentimental i esportiu, el traspàs sense retorn de la frontera emocional (...) La nova dramatúrgia blavera de Mestalla em va fer abandonar el temple on havia deixat part de la infància i una bona constel•lació de sentiments i afectes primaris”. De nou el comprenc, però no comparteixc la conclusió. Aquesta discrepància és la que explica per què jo sí sóc del València.

Per què, llavors? Doncs perquè vaig obligar-me a vèncer totes les diferències, àdhuc les repugnàncies en benefici d’una idea: que els meus fills provaren de prop el viure l’atracció de la identificació amb els colors del Club al que jo havia estimat tant en la meua infantesa i la meua adolescència. L’atractiu del futbol com a espectacle esportiu és el que cadascú li reconeix, però siga el que vulga es multiplica per n quan a eixe espectacle s’afegeix el sentiment de l’adscripció al color d’un samarreta i a un escut. I els meus menuts van ser extraordinàriament receptius a aquella forma de socialització –d’adscripció a la tribu- vinculada al futbol. Ha passat vora d’un quart de segle i el València continua convocant-nos a Mestalla cada dia que n’hi ha partit.  A més, fa anys que fem la nostra particular crònica [en valencià, és clar] de cada encontre –també els que veiem per televisió- al bloc que mantenim sota el títol de Numeradadescoberta.

Tots nosaltres som conscients que en segons quins moments estem en minoria, però també és cert que entenem que Mestalla és un reflex de la societat valenciana. Amb coses dolentes, davant les quals mantenim una distància de seguretat; i amb coses que ens reconforten, davant les quals ens sentim feliços per haver obert els nostres ulls aquí, com cantava Lluís Llach. Quan l’anomenada Grada Jove, per exemple, canta l’himne regional i es seguida per bona part del públic, nosaltres guardem un respectuós silenci. Quan una part del respectable, en cap cas de manera majoritària, insulta al Barça i a Catalunya, o al Sevilla [un equip des de fa un temps particularment mal vist a Mestalla], nosaltres callem i posem cara de pomes agres. No acceptem ni practiquem l’insult, tot i que som capaços d’escridassar a qualsevol equip contrari amb la intenció d’intimidar-lo. Contràriament, quan la parròquia anima l’equip amb ganes i profit, nosaltres ens sumem amb el mateix entusiasme que el major entusiasta. A més, amb tanta importància com li donem a l’ús social de la llengua, estem convençuts que no n’hi ha cap altre aplec que es realitze a la nostra terra on la llengua dels valencians siga més emprada que a Mestalla. I això ens confirma que estem a casa, que estem entre els nostres, tot i que bona part dels nostres no són de cap manera com ens agradaria [ni nosaltres com els hi agradaria a d’ells], però en el terreny dels afectes ens limitem a sentir.

No hem pogut, però tampoc no hem volgut substituir en el calaix dels afectes el nostre equip de tota la vida. Tampoc hauríem pogut. És clar que respectem els qui van sentir-se expulsats, però crec que jo, personalment, sóc dels que no es van deixar exiliar, ni vaig acceptar l’insili. Per això encara sóc i seré del València, i dissabte proper, a una hora que han imposat els mercaders, caiga un sol a plom o ploga, farem tot el possible per ajudar als nostres xicots a eixir amb dignitat de Mestalla, tant de bo amb els tres punts a la butxaca. Animarem als nostres tot el que podrem, conscients com som que tindrem enfront el millor equip del món, però eixe equip no és el nostre. El nostre durà una samarreta blanca i uns pantalons negres, i al pit un escut que és el de tota la vida, el de sempre, des que n’erem infants.