1/04/2017

De desastre en desastre, el València està en coma.

Foto levante-EMV
Resulta difícil comentar cada nova experiència com a aficionat del València sense recórrer a analogies, adjectius i sustantius que ja han estat utilitzats en setmanes anteriors. I no és que no hi haja coses de què parlar (la crisi institucional ha experimentat un canvi extraordinari en els últims dies), sinó que aquelles que són objecte d'anàlisi a aquest blog (els aspectes futbolístics dels encontres) romanen quasi immutables. 

La dimissió de Prandelli ha deixat una situació en la que costa defensar a cap dels implicats. L'entrenador tenia motius més que de sobra per dimitir, però la pantilla, deficient com tots sabem, donava un poc més de si que per als resultats penosos que va obtindre; a més, si tan poc li agradaven els jugadors, hauria d'haver-ho assenyalat abans de signar el contracte. García Pitarch ha quedat al descobert, i encara que es podrà dir que no abandona el vaixell, el seu paper ha estat tan lamentable que el millor que se'ns ocorre per defensar-lo és afirmar que simplement actua com a titella de Lim i Mendes, sense veu pròpia. I això de "jo vaig presentar la dimissió, però Lay Hoon no la va acceptar", tampoc diu molt al seu favor. 

De Peter Lim i Lay Hoon, per dir alguna cosa, i  reconeguent que potser no vam ser suficientment crítics quan devíem, eixe costum de fer promeses que no acaben fent-se realitat (una setmana semblava que la plantilla canviaria i arribarien jugadors estelars, l'altra no podem fitxar ni a Zaza, un davanter que fins que fallà un penal a l'Eurocopa de forma ridícula pocs coneixien) ja es va poder endevinar quan va anunciar una inversió inicial que acabà siguent molt més baixa que aquella per la qual se li havia adjudicat el València. I no parlem de la gestió d'entrenadors, jugadors, directors esportius, etc.: n'hi ha prou amb dir que l'ombra de Jorge Mendes és molt allargada.

Fins ací les coses que no havíem comentat en setmanes anteriors. Ara comencen les reiteracions. 

El València, un equip en crisi des de fa mesos, amb només tres victòries a la Lliga i que només està fora del descens per la casualitat que hi ha tres equips que, ara per ara, són encara pitjors que ell, rebia a la Copa del Rei al Celta de Vigo, equip seriós que ja li va véncer fa unes setmanes. El rebia, a més, amb una defensa (parcel·la particularment defectuosa) de circumstàncies, amb Màrio Suárez (jugador que, donat el seu rendiment,  en condicions normals segurament no seria ni titular) i Jaime Jiménez, un canterà que servidors de vostés desconeixíem. I, per acabar-ho d'adobar, es tractava del primer partit després de l'eixida nocturna de Parejo. 

Amb eixos elements costava imaginar cap cosa que no fora una derrota dolorosa. Però com ja hem dit en tantes ocasions, la fe d'un seguidor d'un equip de futbol sempre troba una escletxa per on resorgir. I així, Mestalla presentava anit una entrada més que decent, donada la situació. Ara bé, encara no havia entrat tot el públic a l'estadi quan l'àrbitre va xiular un penal injust contra el València amb el nouvingut Jaime Jiménez com a responsable. Gol de Iago Aspas. 

Després, eixos típics cinc minuts dels partits a Mestalla en què el València sembla que siga un equip de futbol, amb certa intensitat, algunes accions destacades i, fins i tot, aproximacions a l'àrea rival. Al minut 12, no obstant això, Cancelo va perdre un baló fent el que podríem denominar "un Parejo" (és a dir, perdre el baló fent regats tan difícils com innecessaris en camp propi), i el xut de Bongonda va pegar, altra vegada, en Jaime Jiménez. Això despistà Jaume, i el segon gol va pujar al marcador. Ja havien sonat les primeres consignes contra Peter Lim quan Wass va marcar el tercer amb un remat excel·lent després d'una passada des de l'esquerra. 

Zero a tres i no havien transcorregut ni vint minuts. El València demostrava totes les carències que hem pogut veure en els últims mesos: nul·la pressió, poca intensitat, passades que no van enlloc, intents irritants de jugadors per destacar entre el desastre generalitzat (Cancelo i Medrán, habitualment defensables, van ser ahir inaguantables), imatge pèsima que fa que el contrari semble un equip de llegenda... El descans va arribar després d'una bona ocasió de Rodrigo (una altra vegada, destacant positivament en l'esforç i negativament en tota la resta), però ni això feia que tinguèrem ganes de 45 minuts més de partit. 

La segona part, més del mateix. Un equip que jugava bé al futbol, que generava espais, que buscava, amb calma però amb insistència, l'àrea contrària, que combinava amb èxit i creava perill... I, en front, el València, correguent intentant furtar el baló (o simulant que ho intentava). Almenys, Voro va fer entrar Carlos Soler, una de les poques bones notícies (si no l'única) del València els últims mesos: quasi tot ho va fer bé, va aportar molt, i quasi ningú va ser capaç de llevar-li el baló quan el conduïa. Pareix que duga jugant anys amb el primer equip.  

Un dels pocs errors dels centrals dels de Berizzo va ser aprofitat per Rodrigo, que li guanyà l'esquena a Roncaglia i va ser derribat pel porter Sergio en una acció que potser hauria merescut targeta roja. Parejo marcà el penal i va donar pas a uns instants en què pareixia que el València podria reduir les pèrdues. Munir ho intentà i s'esforçà, però pecà d'individualisme. L'entrada de Bakkali per Medrán va donar un poc més de força a la banda esquerra, però tampoc va ser per tirar coets. 

Pareixia que el partit acabaria tranquil·lament, amb un 1 a 3 (o, qui sap, potser amb un altre gol per als nostres, que coses més estranyes s'han vist!), però Guidetti, que ja marcà a Balaídos el gol de la victòria per als seus, va anotar un bon gol als pocs minuts d'haver substituït Iago Aspas. Tornaren els crits contra Peter Lim, contra García Pitarch i contra altres protagonistes d'esta desgràcia d'equip que té per nom València Club de Futbol. 

Una derrota més, una humiliació més. Estaria bé fer una classificació de les derrotes segons el grau de patetisme. Per exemple: esta derrota va ser més dolorosa que la del Barça, però menys, potser, que la de la Reial Societat... Seria, en tot cas, molt difícil triar, duguem una època d'humiliacions doloroses. Ara, segurament eixiran jugadors, directius i membres de l'equip tècnic, demanant perdó, conjurant-se per al pròxim partit, apelant als atributs reproductius dels jugadors per superar esta crisi. I, segurament, també, continuarem anant a Mestalla o al bar a veure els partits, perquè ¿què en farem? ¿aficionar-nos al ping-pong? De cap manera! Trobarem algun motiu per creure que no tornarà a passar, que veurem un bon partit de futbol. La nostra fe ens la tornarà a jugar. I és que va ser Einstein qui va dir allò de "només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana... I de l'univers no n'estem del tot segurs!" F.A. 




1 comentari :

Joan del Alcàzar ha dit...

Ara va i resulta que tota la culpa sembla ser de Peter Lim, un cavaller que sembla mentida que siga un exitós home de negocis tal i com gestiona la seua empresa VCF. Tanmateix, convindria preguntar-se per què va arribar a l'Avinguda de Suècia un senyor de Singapur. La resposta hauria de fer un repàs al llistat de vividors, furtamantes i tocacampanes que han passat pel pont de comandament del Club des de molts anys abans que arribara el tal Lim. Sota la direcció d'aquest, això també, el Club ha anat de mal en pitjor, i això és responsabilitat del singaporés, que ha posat al front del negoci a gent que ni sap, ni entén de futbol, i que no té el menor interés en fer altra cosa que treure el profit personal que puguen. El resultat ja s'anuncia: si no n'hi ha una inversió econòmica en gener, si no es deixa el pas a professionals competents, el València CF dels nostres pecats se'n anirà a Segona Divisió. Ara per ara fa pudor a cadàver.