 |
| Foto Levante-EMV |
Ja vam comentar fa uns mesos que és un error consolar-se amb allò de: "estem tan mal que només podem millorar". Sempre es pot anar a pitjor. Sempre es pot fer un poc més el ridícul. Sempre es pot empatar (o perdre) amb equips que no guanyen ni en els entrenaments. I així va la temporada 2016-2017 per al València, de mal en pitjor.
L'Osasuna tenia, fins el dia d'ahir, 7 punts en 16 jornades. Havia guanyat només un partit, i acabava de canviar d'entrenador per segona vegada en la temporada. Tot prou semblant al València (que comptava tres victòries, 12 punts i també tres entrenadors), però encara pitjor, almenys en l'aspecte esportiu. El València té a Lim, a Lay Hoon i a Mendes, això sí, que li donen el plus de cosmopolitisme propi d'un equip que es volia punter a Europa (ai, el que ens van prometre!). Ara ja no està ni García Pitarch, que sembla que va reunir la poquíssima vergonya que li quedava i va presentar la dimissió. El titular al diari deia "dimissió irrevocable", potser per eixa no-acceptació prèvia de Lay Hoon que tant ens va agradar a tots, i que deixà al de la Pobla de Vallbona en eixa còmoda situació de: "Jo no volia continuar a la direcció esportiva, però qui mana no vol estar en primera fila per a rebre els xiulits, així que continuaré fent el ridícul un temps". En fi, una paròdia de mal gust.
El partit... Què dir, del partit d'ahir? El València es va posar tres vegades per davant en el marcador, amb dos gols que podríem titlar de "psicològics": un només començar i un altre just abans del descans. El tercer semblà el colp definitiu per a un equip tan fluix com l'Osasuna, però si alguna cosa es pot destacar del València és eixa capacitat per sorprendre negativament. Cavant cada dia per estar un poc més enfonsat. Els navarresos, que tenien una cara de segona divisió encara més marcada que els de Voro, van aconseguir empatar en tres ocasions, amb l'ajuda inestimable de la defensa rival.
Segurament Mario Suárez, central anit per segona vegada consecutiva, no recordarà un partit pitjor en la seua carrera (i ja li hem sentit enguany dir això alguna vegada). Enzo Pérez va estar vergonyós, nul en la creació i desencertat en defensa. Parejo, fora de joc, fallà fins i tot en l'únic tipus d'acció de què podia pressumir: els penals. Rodrigo? Va fer el que és propi d'ell, però amb menys esforç de l'habitual i errades més greus del que és normal. Siqueira pareix un jugador de partidets d'empresa, que té certa classe però el físic no li dóna ni per a guanyar-li una carrera a l'entrenador.
Eixos van ser dels pitjors, però és que dels millors tampoc es pot dir massa. Perquè Montoya va estar bé en atac, amb gol inclós, però en defensa no va fer gairebé res de què estar orgullós; Mangala, millor que Suárez, però si li marquen tres gols a l'equip en què jugues de defensa central, molt bé no ho estàs fent. Fins i tot Carlos Soler, titular ahir, va tindre estones d'imprecisions i fases en què no participà del joc.
Tots els gols d'Osasuna van vindre per faltes de concentració, o d'encert, de la defensa valencianista. El primer, un error clamorós de Suárez en una centrada en què tenia tot l'avantatge. El segon, un rídicul coral en no saber rebutjar un baló després de diversos intents. El tercer, una gran jugada que el València no hauria d'haver permés: al minut 92, amb un gol de diferència, un jugador no pot driblar i entrar en l'àrea amb tant espai com ho va fer Clerc. No demanem cap acció de violència, ni molt menys, però un tiró de samarreta, una targeta groga... Ni perdre temps sap, el València. Deu ser això el que significa l'expressió "no tindre ofici": no saber tallar una jugada com eixa.
També vam poder veure eixes jugades, endèmiques, podríem dir, que ens regala el València tots els partits. Passades de tres metres que acaben arribant a un jugador de l'equip contrari, centrades que se'n van per la línia de fons, colps a baló parat que no van ni tan sols a prop del lloc on deurien, contracolps francs amb superioritat numèrica clara que queden en un no res de forma inexplicable... És divertit imaginar a un seguidor del Reial Madrid, del Barça o del Sevilla, mirant per error l'Osasuna-València i pensant: "i açò és futbol de primera divisió?"
Cal reconèixer que el resultat va ser just. Si forem benèvols, diríem que el València va tindre més estones de domini que l'equip local (un domini, ja sabeu, d'intensitat relativa i poc profitós, però innegable) i que el penal que llançà Parejo al minut 85 hauria d'haver posat fi al partit. Ara bé, no podem passar per alt la gran parada d'Alves en la segona part, o l'ocasió en què Lato (que substituí Siqueira) va evitar un llançament perillosíssim de Sergio León.
Empat a 3, al cap i a la fi, amb un altre gol en els últims minuts del partit (quants punts ha perdut el València enguany en els últims 5 minuts?) i front al cuer de la Lliga, dels pocs que estan en una situació objectivament més greu que el València. El diumenge visita Mestalla l'Espanyol de Quique Sánchez Flores. Tot fa presagiar un nou ridícul del València, així que paciència, pensem en el més positiu de la jornada: el Sporting ha tornat a perdre, i estem encara un punt per damunt dels llocs de descens. Qui no es consola és perquè no vol.
Com repetim últimament, falten les paraules per parlar de tot allò relatiu al València. El patètic cos directiu (com serà la cosa, que Paco Roig és citat als diaris com una veu respectable!), la penosa planificació esportiva (segon partit amb un mig centre -que no és dels millors- jugant de defensa), el ridícul institucional... Un dia haurem de parlar també d'eixa part de l'afició, que no mereix ni tan sols qualificatius, que va a l'aeroport, a Paterna o a les portes de Mestalla a insultar als jugadors, colpejar els seus cotxes i increpar-los, però, tot deixant clar que ni el descens del València justificaria conductes d'eixe tipus, ara se'ns fa llarg. El cas és que no hi ha paraules per parlar del desastre del València. Una fallida multiorgànica que ho ha infectat tot. I el que ens queda. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada