La batuta de Marcelino es va veure a Mestalla.

Amb les grades de gom a gom, atés que sols a Tribuna n’hi ha clarors de públic, el València va començar la nova temporada dirigit per Marcelino García Toral, un home de

batuta àgil i gest exigent. Poca broma, sembla, amb l’asturià. Un divendres d’agost, en plenes vacances per a molts, l’afició va fer explícit el seu compromís amb l’equip. Farien bé en prendre nota els jugadors novells i, també, els veterans.

Se sentia la tensió a les grades del vell Mestalla, i és que és molt el que el respectable ha patit els dos darrers anys. Massa i tot. Faran falta moltes victòries, caldrà mantindré la porteria a zero en molts partits per a que la parròquia blanc i negra recobre la tranquil·litat i puga gaudir veritablement del joc del seu equip.

Anit vam tindre un primer lliurament de porteria imbatuda, en la que Neto va inaugurar oficialment la seua carrera com a responsable de mantindré a zero el marcador de l’equip que jugue com a contrari. Ben col·locat sempre, no va ser massa exigit pels canaris, però segurament pels nervis va dubtar en un parell d’ocasions en les que hauria d’haver estat més resolutiu. Cosa dels nervis del debut, segurament.

Amb un 4-4-2 perfectament definit, i amb una enorme solidaritat de tot l’equip en defensa, el València de Marcelino va donar una primera mostra d’allò que el nou tècnic vol: oblidar la feblesa defensiva de les temporades anteriors, construir el joc des de darrere i guanyar partits a base de fer malbé les intencions dels contraris. Ahir, amb una defensa que se semblarà poc a la que serà més habitual una vegada les incorporacions comencen a rodar en condicions, els de Mestalla van complir amb la seua missió. No estava Montoya, però Nacho Vidal va jugar un excel·lent partit. Com Gayà, qui tot i que les exigències defensives van minvar les seues incorporacions a l’atac, les va reduir en nombre, que no en qualitat. A Garay, si finalment marxa cap a Moscou, el trobarem a faltar, segur. Vezo, anit, sobri i concentrat.

Parejo és el del timó, i l’home té molta qualitat. Amb Medrán per darrere, Cancelo per un costat i Carlos Soler per l’altre, el mig camp del València va ser competitiu. I això que en front tenien a Viera, un xicot que sempre que xafa Mestalla dóna un recital. Ahir no va ser menys. Ell és el que fa treballar la màquina canària, i quan connectava amb Vitolo la cosa es posava lletja per als de casa. Excel·lent l’ex valencianista, un gran partit el seu.

Va pesar-los prou als canaris l’expulsió de Halilovic, per una entrada excessiva a Gayà, però tot i que van jugar amb un home menys des del minut 33 de la primera part, en cap moment li van perdre la cara al partit. El València era ferm en defensa i els atacs canaris morien en la frontal de l’àrea, ben defensada pels quatre de darrere i per la solidaritat del grup, en el qual va destacar Zaza com a un centurió que protegia a Neto.

Cancelo va estar molt actiu durant tot el partit, incisiu per la seua banda, ràpid i desequilibrant, tot i que no va tindre sort amb el gol. En qualsevol cas el portuguès és sempre un mal de cap per als laterals esquerres contraris i el tirarem a faltar. Segur. Com ell al València, a Mestalla i a la seua afició. Les llàgrimes desconsolades amb les que va acomiadar-se de l’afició, que el va reconèixer els seu joc i els seu entusiasme, seran recordades per molt de temps.

Soler va cuallar un molt bon partit, i va demostrar que pot jugar per l’esquerra quan cal i pel centre quan el míster així ho considera. Anit, l’entrada de Nacho Gil, amb una presència curta però destacada, va fer-lo centrar-se i des d’aquesta posició aportar qualitat a l’equip. Convé recordar, tanmateix, que el gol de Zaza vingué d’una incorporació per l’esquerra de Soler i una pilota servida en safata a l’italià que, aquesta vegada sí, va xutar amb rosca i ganes per batre el porter canari.

Millorada la defensa, amb un centre del camp equilibrat, al València continua mancant-li el gol. Zaza és un home que lluita a mort, que es buida en el camp, que dispara qualsevol pilota de les que dipose, però no n’és prou. Rodrigo i Mina –amb molt poc de temps el gallec- tampoc fan la pinta de killer que Mestalla espera trobar. Tant de bo les incorporacions ja confirmades s’incrementen amb l’arribada d’un home que assegure entre 15 i 20 gols per temporada. Ara per ara, amb els nous jugadors que des de demà entrenaran a Paterna, Marcelino sap, com els aficionats del València, que la fermesa defensiva, ha de complementar-se amb una major capacitat per aprofitar les ocasions de gol que l’equip genera.

En qualsevol cas, una primera victòria i tres punts a la butxaca. I la setmana pròxima a visitar al Madrid, un camp difícil però en el que els punts saben a glòria.