El València tuteja a l’Atlètic de Madrid, però empata a Mestalla.

Des que vam saber que el partit contra l'Atlètic es jugaria

Foto Levante-EMV

un 9 de setembre a les 16:15, tots temíem les lipotímies i els esvaniments i, com en altres ocasions, preparàvem crítiques front als organitzadors de la competició. Per sort, en canvi, el dia ha eixit mig nuvolat, i, tot i que feia una mica de calor, els temors es devien més a l'amenaça de pluja que a les altes temperatures. El cas és que el temps és una de les coses a comentar del partit, perquè l'encontre no és que haja estat espectacular, precisament.

L'Atlètic venia sense Griezmann i amb Gameiro a la banqueta, cosa que vam agrair molt. El València estrenava defensa central, amb Gabriel Paulista acompanyant Garay, i debutava també Andreas Pereira a l'extrem esquerrà. El primer va donar una imatge difícilment millorable, la veritat: no va ser regatejat en pràcticament cap ocasió, recuperà un bon nombre de balons (en dos o tres cops, amb anticipacions molt meritòries), i estigué molt correcte en l'eixida de baló. El segon va transmetre bones sensacions i treballà com un més (en aquest València de Marcelino, això significa que treballà molt), però de vegades li faltava una mica de serenitat.

El partit va començar amb un Atlètic angoixant, que no deixava passar la línia del mig del camp als jugadors locals. La seua pressió era quasi perfecta, i cada jugador del València que rebia la pilota semblava tindre un problema una miqueta més gran que aquell de qui l'havia rebuda. Ara bé, no és descartable que el València ja comptara amb això (és a dir, amb un inici ferotge dels d'El Cholo), i que també donés per segur que eixe ritme no fora sostenible. A poc a poc, de fet, la intensitat visitant va anar disminuint, i el València aconseguí trobar vies per entrar en camp rival amb certa tranquil·litat. Oblak, no obstant això, no va intervindre fins ben entrat el minut 20, pràcticament.

Quan va aconseguir espolsar-se el domini de l'Atlètic, el València va ser millor. Va jugar el baló amb criteri i, fins i tot, tingué alguna ocasió com un xut de Pereira (no massa perillós, tot siga dit) per posar-se per davant al marcador. L'Atlètic, per la seua banda, es limitava a pressionar una mica l'eixida de baló, i a mantindre el seu ordre característic: entrar a l'àrea d'Oblak amb el baló a terra és quasi impossible. Gràcies a eixa pressió, un error en l'eixida de Kondogbia (a qui, tret d'això i de dos detalls més, no se li pot criticar res) va donar lloc a l'ocasió més clara de la primera part, però Neto aturà. El porter, s'ha de dir, no dóna massa seguretat, però sembla que encara no ha comés cap error el suficientment greu perquè Marcelino es replantege la seua titularitat. La primera part va acabar amb els dos equips sense massa ganes de que hi hagués canvis al marcador.

Al segon període, l'Atlètic va ser lleugerament millor. Va saber eixir al contracop amb perill (sobretot amb les pèrdues de jugadors com Parejo, Soler o Kondogbia, que no van estar tan inspirats com al Bernabéu), però sense massa encert; el València, tanmateix, no li va perdre la cara al partit en cap moment, encara que no va tenir cap ocasió clara. La més perillosa, una cabotada de Gabriel Paulista que anà fora per poc. Abans havia entrat Guedes, que va saber guanyar la línia de fons i causar problemes a la defensa matalafera.

També entra Santi Mina per un Rodrigo que continua en la seua línia: treball, pressió i esforç sense baló, i errors i males decisions amb ell. Si jo fora l'agent de Rodrigo, faria introduir una clàusula al seu contracte que diguera que només pot ser substituït per Mina, perquè la nostra sensació era que el partit de Rodrigo estava siguent molt dolent, però en veure jugar Santi Mina, pensàrem: "igual no ho estava fent tan malament!"

El partit va acabar com la primera part, amb els dos equips sense ganes d'esforçar-se més. Els vint-i-dos estaven cansats després d'un partit poc vistós però molt disputat, amb molta serietat tàctica (particularment en defensa) per part dels dos conjunts. En qualsevol cas, el punt aconseguit és un bon resultat: no oblidem que el València encara està buscant la seua manera de jugar i, tot i que li falta gol (cosa que ja sabíem) i que el rendiment del mig camp va ser un poc pitjor del que s'espera, sempre és complicadíssim enfrontar-se a l'Atlètic d'El Cholo, per moltes baixes que tinga.

El pitjor a què ens pot dur el partit d'ahir és a adonar-nos que no tots els dies el València pot jugar com ho va fer al Bernabéu. No tots els dies hi ha la mateixa motivació, la mateixa inspiració, la mateixa frescor. Ara bé, no es pot dubtar que aquest València té un compromís, uns principis tàctics i una organització que hem trobat a faltar durant prou temps. Amb això, el suport de l'afició és major, i comença a funcionar la retroalimentació estadi-equip: una gran notícia. Ara cal seguir millorant, sobretot de cara al gol, però els aficionats eixírem de Mestalla amb una satisfacció innegable: de ben segur que tots hauríem signat dos empats front als dos grans equips de la capital. F.A.