Mestalla ovacionà als que passaren per damunt del Màlaga: 5-0 en una nit redona.

Foto Superdeporte

Com és el futbol! Fa tres dies que lamentàvem la primera decepció de la temporada, en no poder vèncer el Llevant, i anit el València va passar per damunt del Màlaga. A més, qualsevol observador interessat hauria de parar compte en el rostre i el llenguatge no verbal dels aficionats en nits com la d’ahir: les expressions de satisfacció, relaxació i, àdhuc, de felicitat eren generalitzades. S’ha patit tant a Mestalla els darrers dos anys, s’ha passat tan mal en tants de partits amb resultat incert fins al darrer segon, que després d’un primer temps ajustat, en la segona part els de Marcelino van imposar la seua llei, la seua qualitat, la seua ambició i van rebre el recolzament unànime de la grada. Ahir, a Mestalla durant el partit i després a l’Avinguda d’Aragó, a l’Avinguda de Suècia, a l’Avinguda Blasco Ibàñez, els rostres dels aficionats eren radiants d’alegria.

Com és el futbol! Qui ens havia de dir, fa uns mesos, que Mestalla dempeus anava a aclamar el seu capità amb crits de Pa-re-jo, Pa-re-jo. Mai ningú ha discutit la classe del futbolista, però sí la seua indolència intermitent, l’abús en ocasions de la conducció del baló, un suposat desig de marxar de València... Doncs bé, aquesta temporada Parejo ha tornat a ser un jugador decisiu, a ser el timoner i el capità de la nau valencianista, totes dues coses; i anit la parròquia de Mestalla li ho va reconèixer com calia. Com és el futbol!

Però no va ser tan sols Parejo els festejats ahir. Kondgobia i Zaza van rebre, igualment el calor de la grada. El francès s’ha convertit en imprescindible en el centre del camp, fent parella amb el propi Parejo. Imposa la seua força i la seua col·locació, com imposa la seua classe i la seua valentia per a eixir amb la pilota jugada. És, a més, un home que intimida els contraris, tanta falta com li fa al València eixe tipus de jugador. Marcelino el va retirar quan el partit estava franc, i el públic l’ovacionà com el xicot es mereixia. Igual va passar amb Zaza. L’italià havia viscut uns dies convulsos, inclús amb la seua dona intervenint en les xarxes socials, amb certa tensió amb el míster i generant no poca preocupació entre els aficionats. Doncs bé, l’italià ahir va foradar la porta andalusa tres vegades, tres. Va fer, simplement, allò que han de fer els bons futbolistes: parlar en el camp. I en el cas dels homes de davant, parlar vol dir marcar gols. Va ser premiat pel respectable amb una ovació tancada i amb crits de Za-za, Za-za. La glòria per al xicot, que després a la ràdio va demanar disculpes per la seua actitud d’uns dies arrere.

La resta de l’equip va estar a l’altura. Neto, sobri i segur, va impedir que el Màlaga anotés en dues intervencions extraordinàries, i els joves de Paterna van brillar com ja ens tenen acostumats. Lato pel seu lateral va estar contundent en defensa i va ser un malson per al lateral dret dels andalusos. Extraordinari, Lato, amb dinou anyets el xaval. I què dir de Soler? Doncs que sembla un home que du temporades i temporades jugant en el València. Treballa en defensa quan cal i es llança amb passió i intel·ligència a l’atac. Una dada: va donar tres assistències de gol, tres pilotes precioses i precises. Encara va posar alguna més, però d’aquelles que els seus companys no van poder materialitzar.

Murillo i Gabriel Paulista com a centrals i Montoya i Lato pels laterals van aconseguir allò que la temporada passada semblava impossible: deixar la porteria a zero. Guedes va jugar des de l’inici i anuncia coses molt bones. Està adaptant-se, però invita a l’optimisme i les seues formes són molt atractives. Començà per l’esquerra i en la segona part passà a la dreta de l’atac, tot fent la impressió que per aquella zona es troba més còmode i el seu rendiment augmenta. Santi Mina, un xicot que lluita cada pilota i que no s’estalvia ni una carrera, ni un esforç, ahir va marcar i ho va celebrar amb la ràbia dels que estan implicats en la causa i desitjosos de triomfar. Els altres homes de refresc: Maskimovic, Pereira i Rodrigo, qui també va marcar, van estar a l’altura de l’equip.

Anit tot van ser flors i violes. Marcelino va prémer les tecles adequades des de dissabte i el resultat es va reflectir a un marcador que els aficionats ja no recordàvem: 5-0. Quina nit tan bonica, tot i ser un dimarts. I és que quan es guanya amb autoritat i amb bon joc, l’afició ix de Mestalla convençuda que paga la pena pagar per formar part de l’espectacle. Com és el futbol!!!