9/16/2017

Primera decepció del València de Marcelino, tot i l’empat a domicili.

Foto Superdeporte
El dia del derbi valencià, dels més festius que es recorda a la ciutat (amb un estadi ple de gom a gom i un ambient envejable), arribà la primera decepció clara del València de Marcelino. El València no va fer el ridícul, ni molt menys, però un equip que vol lluitar per Europa ha de demostrar que és molt millor que un altre acabat d'ascendir, encara que jugue com a visitant; i això no va ocòrrer al Ciutat de València.

Els dos equips van mostrar diversos encerts, i van fer gala d'innegables virtuts que cal reconèixer. El València, per exemple, un dia més, va tornar a ser un equip ben col·locat en defensa, que va voler dur el pes del partit la major part del joc i que va poder endur-se els tres punts en diverses ocasions. El Llevant, per la seua banda, també tingué una organització defensiva molt ferma però, contra el que cabia esperar coneguent l'estil típic de l'equip les últimes temporades en primera divisió, no va renunciar a lligar jugades, a practicar un futbol relativament vistós que va exigir al València donar el millor de sí per no perdre.

Després d'uns pocs minuts de domini granota en començar el partit, el València es va anar fent amb el control (no absolut, però), i aproximant-se a la porteria de Raúl Fernández. El Llevant va tindre algunes aproximacions no massa clares, però va ser Carlos Soler qui va avisar després d'un baló llarg i amb rosca de Gayà que la defensa local no va saber rebutjar. El valencià va sorprendre amb una conducció amb què deixà darrere dos rivals, però el seu xut, amb la cama esquerra, va ser fluix, i el baló arribà mansament a les mans del porter. Hi hagué, en eixa fase, uns quants minuts de molt bon futbol, amb anades i tornades i ocasions per a ambdós equips i una intensitat elogiable.

Al minut 30, Rodrigo controlà una pilota molt llarga amb el pit, i va obrir per a Pereira. Mentre el nou jugador del València preparava la centrada, Rodrigo buscà l'àrea menuda i, aprofitant un greu error en la marca de la defensa dels de Muñiz, rematà de cap prop del pal dret del porter, que, tot i que arribà a tocar el baló, no va poder impedir el gol. Començaren uns instants de confusió per al Llevant que a punt estigué d'aprofitar el València per augmentar l'avantatge: una centrada de Rodrigo va ser rematada per Santi Mina de forma bombejada i, quan pensàvem que el baló anava fora, colpejà al travesser; el rebuig anà a Carlos Soler qui, amb tota la porteria per a ell, colpejà el baló de forma fluixa i a prop del porter, que aturà. Una llàstima.

Els minuts dolents del Llevant no van ser molts, sobretot perquè, encara que li costava treure el baló més que de costum davant la pressió valencianista, encara era capaç de crear perill. Tant va ser així què, en un rebuig insuficient de Murillo, Bardhi va controlar dins l'àrea i, abans que Carlos Soler pugués recuperar la marca que havia perdut, rematà a la soca del pal i empatà el joc, establint el resultat que, finalment, seria el definitiu.

La segona part va ser prou més avorrida que la primera. Es va veure a un Llevant pràcticament inexpugnable, ordenadíssim, i a un València tranquil però, potser, massa tranquil. No va donar la impressió que tingués moltes ganes de canviar el rumb del partit, va semblar que els tècnics esperaven que el terreny de joc reflectira, com per art de màgia, la diferència de qualitat que existeix sobre el paper entre els dos equips.

Si a això se li afegeix que Santi Mina (que ocupà el lloc de Zaza) va aportar poc o res, que Montoya estigué fluix, que Rodrigo és Rodrigo i prou havia fet ja amb un gol i una semi-assistència en la primera part, i que ni Pereira ni Guedes van desequilibrar en el segon període, el que trobem és un partit avorrit en què, a més, el Llevant va posar en problemes als de Marcelino. Només Parejo semblava estar per damunt de la resta, però no va ser suficient per canviar el resultat. Als últims minuts, i com passà la setmana anterior contra l'Atlètic, es va establir una mena de pacte tàcit de no-agressió en què es veia als jugadors córrer, però no es veia massa futbol.

En definitiva i, com dèiem, una decepció en tota regla, perquè el València no va merèixer guanyar el partit. És cert que les dues ocasions de Carlos Soler en la primera part van ser més perilloses que qualsevol altra del Llevant, però el València té nom, categoria i jugadors de sobra per vèncer a un equip com el Llevant, encara que aquest presente virtuts com les que va fer explícites al Ciutat de València. El dimarts ve a Mestalla el Màlaga, un equip en crisi; segons com isca el València a eixe partit (atents: ens referim a l'actitud, a l'ambició de l'equip, no al resultat que obtinga), ens podrem fer una idea de a què aspira aquest València. F.A.