Una victòria treballada davant un equip guerrer.

Foto Superdeporte

La d'ahir a Mendizorroza front a l'Alavés va ser, segurament, la victòria menys lluïda de totes les que duu el València en aquest gran inici de temporada, però cal dir que tots els equips tenen partits menys virtuosos i que els tres punts, a final d'any, valdran el mateix que els aconseguits en altres ocasions en què l'equip del rat penat ha estat més inspirat.  

El València va haver de sobreposar-se a l'absència de Parejo, un jugador que ara mateix és absolutament imprescindible, i ho va notar molt. El seu substitut, Carlos Soler, va fer un partit lloable, però no va tenir el paper de guia que el de Coslada, siguem més o menys seguidors seus, té en l'equip de Marcelino. Kondogbia sí va ocupar el seu lloc habitual, però no va ser suficient per donar la tranquil·litat de Parejo. 

La veritat és que quasi podríem utilitzar una plantilla per explicar les fases dels partits del València. Ahir, una vegada més, el rival va eixir amb molta força i intensitat, i el València va haver de patir i aguantar una mica fins que, poc a poc, va fer-se amb el control; es va avançar poc abans del descans, consolidant el seu domini; a la segona part, els bascos van eixir una altra vegada intensos, i van aconseguir empatar en un còrner, donant lloc a una fase en què el València estigué confós i va perillar el partit; cap al minut 70, es va posar per davant una altra vegada, i el rival ja no va saber reaccionar. És un esquema que es sol donar en la majoria d'encontres (inici suau, control progressiu, gol, etc.). De quants gols siga capaç de fer el València en les fases bones i com siga capaç de controlar el partit dependrà el transcurs del mateix, però sí que es pot parlar d'un patró.  

Quant a diferències envers altres partits, el mig del camp va ser menys sòlid, Soler no estava sempre present per treure el baló des de darrere, i el control del partit va ser inferior al d'altres dies. Guedes va fer un partit fluix, mentre que Pereira estigué més encertat (assistència de gol a Zaza inclosa). Montoya va fer una primera part per oblidar, totalment superat per Pedraza, un fort lateral esquerre. Rodrigo va fer un bon partit, va liderar l'atac i va ser determinant (encara que en favor del davanter cal dir que ja no és notícia que jugue un bon partit). 

A més, és de justícia reconèixer que la fase de descontrol va ser més mèrit de l'Alavés que demèrit del València. És a dir, no va ocórrer, com contra l'Athletic de Bilbao i el Betis, que el València no va ser capaç de fer tres passades seguides i es va mostrar desorientat, sinó que l'Alavés, encoratjat pel gol de l'empat i per la seua afició, va tindre moments d'una intensitat en la pressió i un encert en el joc difícils d'igualar per a qualsevol equip. 

Els blanc i negres s'aprofiten de navegar amb el vent a favor. Sembla que tot el que pot eixir bé, surt bé. Ahir, un xut de Zaza pegà en un rival i es colà per l'escaire, i un remat de Rodrigo que no semblava excessivament perillós colpejà en el braç d'un defensa rival, donant lloc a un penal que el mateix Rodrigo transformà. Ni els inicis dubtosos ni els moments de xoc són suficients per fer perdre la confiança a un equip que, entre moltes altres virtuts, té un estat d'ànim envejable, una fe en sí mateix que trobàvem molt a faltar. El València va poder perdre el partit, però no va baixar els braços en cap moment, no es va desenganxar del matx i va acabar imposant-se en l'estadi d'un equip competitiu i molt necessitat. 

En definitiva, continua la marxa triomfal del València de Marcelino en la temporada 2017-2018. Ja van sis victòries seguides (amb sis partits seguits amb gol de Zaza), i vint-i-quatre punts de trenta possibles. La victòria d'ahir és la setena, i potser no ens recordem a final de temporada de partits poc vistosos com el de Mendizorroza, però tot equip que fa una temporada excel·lent té en el seu compte victòries patides en partits discrets: són quasi tan importants com les nits meravelloses, com la de dissabte passat contra el Sevilla. F.A.