 |
| Foto Superdeporte |
El València, sabedor que s'enfrontava a la gran sorpresa del moment, va eixir amb el seu suposat onze de gala, excepte pel que fa a la defensa, on Nacho Vidal i Murillo acompanyaren Gayà i Garay (encara que no es pot dir, realment, que hi haja una defensa fixa); el mig del camp estava format per Kondogbia, Parejo, Soler i Guedes; i Zaza i Rodrigo formaven l'atac.
El Betis va començar molt fort, amb una gran decisió i una intensitat que el València va tardar uns minuts a aplacar. Els de Marcelino es van veure afavorits, a l'inici, per un parell d'errors del linier, que va xiular dos fores de joc més que dubtosos i que podien haver significat gols per al conjunt local. A banda d'això, el València va fer servir la seua intensitat defensiva per evitar les sorpreses de l'atac dels sevillans.
A poc a poc, el València es va anar apoderant del partit. No tant de la possessió, però ja sabem a estes altures que això no és el que més li interessa a l'equip de Marcelino. El València va saber pressionar molt bé l'eixida del porter i la defensa, recuperant molts balons. Els de Setién, per moments, no van saber enllaçar amb el mig del camp, menys encara amb la part de davant. Va quedar clar que no només és que els bètics no vulguen jugar a posar pilotes en llarg, sinó que no saben; i el València ho va saber aprofitar.
Després d'uns minuts de neutralització del joc blanc i verd, un parell d'ocasions van precedir el primer gol, de Kondogbia. El francés va rematar de forma extraordinària un gran còrner de Parejo, girant el cap de forma preciosa i precisa, posant el baló al segon pal, lluny de les mans d'Adán. Va ser un gol molt bonic, però no va ser el millor de la nit.
El València carburava des de feia una estona, i el Betis, tot i no perdre-li la cara al partit, estava siguent clarament dominat. L'àrbitre degué xiular un penal claríssim sobre Soler que, segurament, deuria haver causat l'expulsió de Durmisi. Uns minuts després, els andalusos van tindre un parell d'ocasions que no va saber materialitzar, especialment una passada de la mort massa endarrerida de Joaquín a Sanabria que aquest no va poder rematar.
Poc després, tanmateix, Soler va engaltar molt bé una centrada de Gayà , i encara que Adán va aturar molt bé a la primera, el baló, mal rebutjat per Guardaro, arribà a Guedes. El portugués estava siguent el jugador més vertical del València, sempre amb les seues diagonals i la seua conducció veloç, però el gol que va marcar faria que tots ens enrecordàrem d'ell encara que hagués fet un partit horrible: un colpeig dur, sec i col·locat davant el qual Adán no va poder sinó agenollar-se (literalment) i veure com entrava netament per l'escaire.
Descans. El Betis tornà al terreny de joc com havia començat el partit (i com sol ser habitual en l'equip), amb intensitat i bon joc. Hi hagué uns minuts de domini local, però la defensa del València estava segura. Murillo va fer un partit quasi exemplar, i Garay, excepte d'un parell d'errors (el més important, el del segon gol local), també. Al minut 54 arribà la primera gran dificultat per al València quan l'àrbitre xiulà un penal una mica dubtós, per mà de Kondogbia. Els bètics ja havien reclamat un penal inexistent minuts abans, cosa que, possiblement, va influir en l'àrbitre. No obstant això, Sergio León va llançar fort i al centre, i Neto va ser capaç d'aturar amb la seua cama esquerra. No sabrem mai com hauria acabat el partit si el penal hagués entrat, però de segur que va ser una parada decisiva.
Al minut 64, Rodrigo va marcar el seu cinqué gol en cinc jornades consecutives, en un error clar del defensa que el cobria, més preocupat del jugador valencianista que del baló. El quart arribà amb un remat de Santi Mina a una passada en llarg de Gayà (que, tot s'ha de dir, recuperà el baló ajudant-se amb la mà): el xut del gallec va pegar en el defensa, i el baló dibuixà una paràbola inversemblant i entrà pel segon pal.
Al València tot li eixia bé, i al Betis res. Cal dir, però, que no va ser casualitat. El plantejament i l'execució dels blanc i negres va ser pràcticament immillorable: Kondogbia excel·lent, Rodrigo participatiu (tot i errors en acostar-se a la porteria), Parejo bé, Zaza tan intens com sempre... A més, la intensitat del València no va disminuir en cap moment: sempre intentant recuperar el baló, sempre buscant la porteria rival.
Tot estava eixint com en un conte de xiquets menuts, però com ocorre en els contes, als protagonistes els va sorgir una situació límit. I és que, vora el minut vuitanta, arribà l'error de Parejo. Una pífia incomprensible, nascuda de la tranquil·litat amb què el jugador de Coslada entèn el futbol, a la qual s'afegí l'embriaguesa pel domini al terreny de joc i, especialment, al marcador, del València. De sobte, Joel Campbell es va veure sol davant de Neto i no va dubtar.
En eixe moment va ser com si el tauler es pegara la volta i tota la seguretat i encert que havia mostrat el València es transferira al Betis. I és que, en menys de dos minuts, Sanabria va fer el segon gol gràcies a una jugada en què Garay no va eixir a temps per deixar-lo en fora de joc. Ja recordàvem la pàjara del dia de l'Athletic de Bilbao: el València no feia 3 passades seguides, cada decisió era un error i el rival pareixia un altre. Tello, abans del minut 85, va fer el tercer amb un xut col·locat, i en eixe moment sí que ens vam tèmer el pitjor. Potser un empat hauria estat assumible al minut 3, però empatar (o, fins i tot, perdre, que el Betis havia fet tres gols en 6 minuts, i en quedaven 6 més i el descompte) després d'anar guanyant 0-4 hauria estat una debacle inoblidable.
Ara bé, arribà el gol de la tranquil·litat. Zaza, el que faltava per marcar d'entre els davanters, rematà amb tota la seua ànima un baló que li havia posat Mina. Com remataria l'italià, que es va fer mal i no va poder moure's, pràcticament, en la resta del partit. Per fi vam respirar aliviats. Era el minut 88, i no volíem creure'ns completament segurs, però vam pensar que el pitjor havia passat.
Igual que als contes, no obstant això, el València encara va tindre una satisfacció més. Com quan, després d'haver vençut el seu rival, aquest rep un altre colp que fa més gran la victòria de l'heroi i permet tenir una cosa més de la qual alegrar-se. Ahir, quan el partit anava pel minut 92 i 30 segons, Guedes va recuperar un baló a la vora de l'àrea del València; va eixir corrent com si estiguera al minut 10, deixant arrere al jugador que havia perdut el baló i travessant el camp sencer; canvià de banda per a Andreas Pereira, que havia substituït Soler poc abans, i aquest retallà un defensa i col·locà el baló, des de fora de l'àrea, al pal esquerre d'Adán de forma també extraordinària. Era l'última jugada del partit, una jugada espectacular digna d'un partit excepcional (només el marcador, 3-6, ja és difícil d'oblidar), que hauria estat perfecte si no hagués estat per l'error de Parejo i el col·lapse posterior.
Gràcies a la victòria davant del Betis, el València es va col·locar segon a la classificació. És el segon equip més golejador, i un dels tres únics que no ha perdut cap encontre. Ara bé, el més important no són els números. El més important, pensem, és la sensació que transmet este equip, el bon joc, la convicció i el compromís. Cal evitar eixos col·lapsos que posen en perill el bon treball fet, però cal reconèixer que, per moments, no podem evitar recordar les grans temporades viscudes com a seguidors del València. I això val molt. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada