Un València de rècord, continua intractable.

Foto Superdeporte

Continua l'idili del València de Marcelino amb la victòria, i ja van set consecutives. Una vegada més, un equip perillós i que ha donat diverses sorpreses enguany s'enfrontava als de Mestalla, i una vegada més el partit s'ha resolt a favor dels blanc i negres. En algun moment es trencarà aquesta marxa triomfal, és clar, però si fa tres mesos ens hagueren dit que el València encadenaria onze partits sense conèixer la derrota hauriem pres a l'emissor per un il·lús, com a poc. 

L'oratge a Mestalla, a migdia del dissabte, era una mica hostil. El sol del matí ha donat pas als núvols, i pràcticament amb el xiulit inicial han caigut les primeres gotes. Semblava que anava a ser un partit passat per aigua, però per a alegria de la parròquia (i per a desgràcia d'agricultors, industrials i gairebé tota la societat), la cosa no ha passat d'un lleuger plugim que, fins i tot, en algunes fases dels 90 minuts, ha deixat que passara el sol. 

El Leganés va arribar a Mestalla amb un pla clar: donar-li el baló al València, tancar-se darrere i intentar eixir a la contra o aprofitar alguna recuperació en camp rival. No és exagerat dir que és l'equip més ordenat que hem vist enguany a Mestalla. Tanmateix, Dani Parejo els ha obligat a canviar la tàctica, ja que abans del minut 15 ha marcat un gran gol de falta col·locant el baló per sota de la barrera, que ha saltat esperant un colpeig per dalt. 

L'equip visitant ha tingut minuts de bon futbol en què ha posat en problemes a la defensa valencianista. El seu joc ha estat més aviat directe, amb balons que buscaven la velocitat dels davanters i transicions ràpides. No se'ls ha vist tocar i tocar al balcó prop de l'àrea de Neto, però diríem que no és el tipus de futbol que intenten desenvolupar. A la primera part, sincerament, ha merescut empatar, i no ha sigut sinó l'escassa pòlvora dels seus davanters (especialment un desafortunat Beauvue, que ha errat una ocasió claríssima poc abans del descans) el que ha permés que l'avantatge es mantingués al descans. 

La segona part ha estat més tranquil·la per al València. Però, fins el minut vuitanta no s'ha pogut descansar,en marcar Santi Mina el tercer gol, i això amb el magnífic segon de Rodrigo déu minuts abans. Fins fa no res guanyar un partit tot i patint era una quimera; ara desitjaríem que els partits estigueren decidits al minut cinquanta i poder veure el futbol sense possibilitats de sobresalts. Serà l'ambició de l'ésser humà, que sempre voldria un poc més del que té. 

El Leganés s'ha mostrat menys perillós i més imprecís en la segona part, i pràcticament no ha inquietat a la defensa valencianista. Excepte Montoya, que sembla que no passa pel seu millor moment (encara que no es pot dir, pensem, que siga un jugador dolent), la defensa ha estat molt bé. Qui mereix, això sí, un comentari especial és Murillo; excepte un tall que no ha sabut completar i alguna passada errada, el seu partit ha estat perfecte. La seua contundència, el seu poder per dalt, la seua col·locació i anticipació i la dificultat de regatejar-lo quasi recorden (disculpeu si exagerem) a un central que ens enlluernà fa pocs anys i que ara juga sota les ordres de Pep Guardiola. 

El mig del camp, ja amb Parejo a l'onze, ha estat molt millor que dissabte passat. Guedes (un maldecap constant per a la defensa del Leganés) ha estat a punt de marcar un bon gol amb una jugada que ha recordat a la del gol contra el Sevilla per com ha estat el retall que ha fet abans de xutar, però el baló ha pegat al pal. Soler, que no estava tinguent el seu millor partit (tot i que no ha jugat malament), ha estat substituït per un Andreas Pereira que finalment ha servit per sentenciar. El brasiler ha posat un baló excepcional al cap de Rodrigo, que no ha perdonat. També cal parlar de Rodrigo: el seu joc entre línies, la seua capacitat per combinar i el seu primer toc en rebre el baló en forma de control orientat, entre d'altres virtuts, fan oblidar els errors i les imprecisions. Ara mateix és un actiu essencial per al València (qui ho hauria dit fa uns mesos!) i un partit com el del Leganés no s'hauria guanyat sense la seua aportació. 

La nota negativa ha estat la bronca de Zaza en ser substituït. Semblava que era Rodrigo, qui ja havia marcat, qui anava a abandonar el camp (i de fet, el marcador del quart àrbitre així ho ha indicat), però finalment ha sigut Zaza l'escollit. L'italià no ha pogut, per tant, igualar el rècord de Mundo de set jornades seguides marcant, i resulta un poc estrany que, en un partit que estava dominat i en què estava clarament més a prop el tercer gol local que el primer visitant, Marcelino l'haja substituït a ell. Ara bé, en cap cas es pot justificar una reacció així, no només pel fet en si (absolutament censurable), sinó perquè els grans equips es caracteritzen també per tindre vestuaris units i que es duuen bé, i aquestes coses no ajuden. 

El tercer gol ha arribat de penal (cosa que, segurament, ha fet que Zaza pensara que ell podia haver-lo llançat, si hagués estat al terreny de joc), després d'un xut de Rodrigo deficientment rebutjat per Cuéllar. Santi Mina ha estat més llest i més ràpid que el central, que li ha fet penal, i el mateix jugador gallec s'ha encarregat de posar el tercer al marcador i donar a l'afició local la tranquil·litat que esperava. 

Vint-i-set punts, i trenta gols, en onze partits. Costa de creure. Per ara, el València s'ha guanyat uns moments d'eufòria, s'ha guanyat el dret a somniar amb fer coses grans aquesta temporada. Ara bé, això pot arribar, com a molt, fins dilluns. El següent partit es a Cornellà, i de ben segur que l'Espanyol de Quique Sánchez Flores posarà les coses ben difícils, però per ara, encara que siga per unes hores, deixem que les esperances en aquest València ens dibuixen un somriure. F.A.