Foto levante-EMV |
Un dimecres a les set de la vesprada no és un moment
massa bo per fixar cap partit de futbol. Això és evident. Com que eren
quarts de final de l'única competició en què el València està viu (a més de la
Lliga), l'entrada no va ser tan baixa com cabia témer; en qualsevol cas, poc
menys de trenta-dos mil espectadors van assistir al partit contra l'Alavés.
Això sí, el rival (a priori) més feble de tots els que li podien tocar al
València va posar-lo contra les cordes com pocs conjunts han sabut al llarg de la
temporada.
Marcelino va eixir amb l'onze de gala, excepte Andreas
pel lesionat Carlos Soler i Vietto per Rodrigo (que va eixir en la segona part
i va ser decisiu), però, la veritat, la tàctica, meticulosa i ferma, dels
d'Abelardo, van fer que el paper de l'equip revelació de la Lliga (títol que no
sabem si algú ha atorgat, però que en tot cas el València mereix) fora el d'un
equip neguitós, amb problemes per jugar el baló i imprecisions constants, sense
idees i gairebé nul en atac. Així és pot resumir la primera part del
València.
L'Alavés va pressionar pertot arreu a l'onze de
Marcelino. Amb una defensa avançada, unes línies molt juntes i uns atacants
agressius que es van desgastar amplament intentant impedir l'eixida del baló
des de la defensa, va anul·lar quasi totes les virtuts que el València ha
demostrat tenir. Només un xut de Kondogbia i un parell de córners van ser el bagatge ofensiu dels locals, mentre que l'Alavés, a banda d'un parell
d'ocasions només començar (durant el ja típic desconcert dels inicis del
València, amb un mà a mà de Sobrino contra Jaume i un xut d'Hernán Pérez al
pal) va obligar a Domènech a fer un parell d'intervencions meritòries i va ser una
amenaça constant al contra colp.
A partir de meitat de la primera part, els blanc i negres
van controlar una mica més la possessió, però mancaven de profunditat i de la
precisió necessàries per crear problemes a l'equip basc. Com que, ens agrade o
no, gran part del joc del València, actualment, consisteix a donar-li el baló a
Guedes i esperar que aquest invente alguna cosa, el paper discret del portugués
va limitar molt l'atac valencianista. A més, Vietto, l'únic que es movia entre
línies, estava poc inspirat, amb uns quants controls dolents i algunes passades
desviades que van interrompre possessions valuoses.
En canvi, els alavesos tenien prou amb un rebuig, una
eixida ràpida o una recuperació inesperada per donar un maldecap rere un altre
als de Mestalla. La millor notícia de la primera part va ser que es va acabar,
i que ho va fer sense que el marcador es mogués: l'Alavés mereixia anar al
descans guanyant.
A la segona part, contràriament, la cosa canvià. No va ser com
el dia i la nit, però sí que es va veure un València més decidit, menys
imprecís i més vertical. Va entrar Rodrigo per un poc encertat Andreas, que no
va saber entendre's com calia amb Montoya (a qui també se li pot atribuir falta
d'enteniment amb el brasiler), i l'internacional espanyol va canviar el partit.
Va ser una entrada seua per banda esquerra (Guedes es canvià a la dreta) la que
acabà amb un remat claríssim de Vietto desviat per un defensa, l'ocasió més
clara, amb diferència, de tot el partit.
Ara bé, quan el València començava a merèixer moure la
seua casella del marcador, un jugador anomenat Rubén Sobrino (fins ahir, desconegut
per als membres d'aquest bloc) va fer-li un set a Parejo amb un control d'un
baló aeri, va buscar la frontal de l'àrea combinant amb Munir, i llançà un xut
davant el qual Jaume va poder fer ben poc. L'Alavés es posava 0-1, i superar
l'eliminatòria, poc abans del minut 70, pareixia una quimera.
Aparegué, en eixe moment, Guedes. La veritat és que el
xic, tot i no tenir el seu millor dia, no va deixar de demanar el baló, de
desmarcar-se, d'intentar regats ni de córrer en cap moment; ara bé, la sort que
no havia tingut en tot el partit la tingué al minut 72, quan una centrada seua
va ser desviada per un defensa i empentada pel porter (Sivera, antic jugador
del Mestalla) a la xarxa. Més encara, el portugués va fer expulsar el lateral
encarregat de marcar-lo, Diéguez, al minut 76. Fins i tot en un dia difícil,
Guedes és determinant.
El quadre del camp del Túria va començar a atacar amb més
cor que cap, proliferaren les centrades, les indecisions, les intervencions
efectives de la defensa visitant i la desesperació de la parròquia local. No
obstant això, enmig del desordre, Santi Mina, jugador de qui segurament ningú
esperava un toc tan subtil (té diverses virtuts, però hom diria que la
subtilesa no és la que més destaca) i que havia substituït Vietto poc abans, va
veure la posició desmarcada i en carrera de Rodrigo dins l'àrea. El davanter va
xutar sense pensar-ho i va marcar un gran gol; el baló pegà al pal i entrà
sense que Sivera pogués adonar-se'n.
Acabava de superar-se el minut vuitanta-dos, i entre les
presses del València i les pèrdues de temps de l'Alavés, el partit acabà amb
uns quants balons a l'àrea per part del València i un parell de contra colps i
unes altres dues faltes properes a l'àrea dels vitorians. Van ser suficients
elements, però, per recordar-nos com de prop havia estat la derrota, la
catàstrofe que hauria estat encaixar un segon gol, que els tants en camp rival
valen doble en cas d'empat i que intentar alçar un resultat advers com a
visitant en un estadi en ebullició és molt més difícil que jugar un partit
començant-lo 0 a 0. És a dir, en eixos minuts vam recordar que estava jugant-se
la Copa del Rei. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada