1/18/2018

No serà fàcil superar l'eliminatòria amb l'Alavés.

Foto levante-EMV
Un dimecres a les set de la vesprada no és un moment massa bo per fixar cap partit de futbol. Això és evident. Com que eren quarts de final de l'única competició en què el València està viu (a més de la Lliga), l'entrada no va ser tan baixa com cabia témer; en qualsevol cas, poc menys de trenta-dos mil espectadors van assistir al partit contra l'Alavés. Això sí, el rival (a priori) més feble de tots els que li podien tocar al València va posar-lo contra les cordes com pocs conjunts han sabut al llarg de la temporada.

Marcelino va eixir amb l'onze de gala, excepte Andreas pel lesionat Carlos Soler i Vietto per Rodrigo (que va eixir en la segona part i va ser decisiu), però, la veritat, la tàctica, meticulosa i ferma, dels d'Abelardo, van fer que el paper de l'equip revelació de la Lliga (títol que no sabem si algú ha atorgat, però que en tot cas el València mereix) fora el d'un equip neguitós, amb problemes per jugar el baló i imprecisions constants, sense idees i gairebé nul en atac. Així és pot resumir la primera part del València. 

L'Alavés va pressionar pertot arreu a l'onze de Marcelino. Amb una defensa avançada, unes línies molt juntes i uns atacants agressius que es van desgastar amplament intentant impedir l'eixida del baló des de la defensa, va anul·lar quasi totes les virtuts que el València ha demostrat tenir. Només un xut de Kondogbia i un parell de córners van ser el bagatge ofensiu dels locals, mentre que l'Alavés, a banda d'un parell d'ocasions només començar (durant el ja típic desconcert dels inicis del València, amb un mà a mà de Sobrino contra Jaume i un xut d'Hernán Pérez al pal) va obligar a Domènech a fer un parell d'intervencions meritòries i va ser una amenaça constant al contra colp. 

A partir de meitat de la primera part, els blanc i negres van controlar una mica més la possessió, però mancaven de profunditat i de la precisió necessàries per crear problemes a l'equip basc. Com que, ens agrade o no, gran part del joc del València, actualment, consisteix a donar-li el baló a Guedes i esperar que aquest invente alguna cosa, el paper discret del portugués va limitar molt l'atac valencianista. A més, Vietto, l'únic que es movia entre línies, estava poc inspirat, amb uns quants controls dolents i algunes passades desviades que van interrompre possessions valuoses. 

En canvi, els alavesos tenien prou amb un rebuig, una eixida ràpida o una recuperació inesperada per donar un maldecap rere un altre als de Mestalla. La millor notícia de la primera part va ser que es va acabar, i que ho va fer sense que el marcador es mogués: l'Alavés mereixia anar al descans guanyant. 

A la segona part, contràriament, la cosa canvià. No va ser com el dia i la nit, però sí que es va veure un València més decidit, menys imprecís i més vertical. Va entrar Rodrigo per un poc encertat Andreas, que no va saber entendre's com calia amb Montoya (a qui també se li pot atribuir falta d'enteniment amb el brasiler), i l'internacional espanyol va canviar el partit. Va ser una entrada seua per banda esquerra (Guedes es canvià a la dreta) la que acabà amb un remat claríssim de Vietto desviat per un defensa, l'ocasió més clara, amb diferència, de tot el partit. 

Ara bé, quan el València començava a merèixer moure la seua casella del marcador, un jugador anomenat Rubén Sobrino (fins ahir, desconegut per als membres d'aquest bloc) va fer-li un set a Parejo amb un control d'un baló aeri, va buscar la frontal de l'àrea combinant amb Munir, i llançà un xut davant el qual Jaume va poder fer ben poc. L'Alavés es posava 0-1, i superar l'eliminatòria, poc abans del minut 70, pareixia una quimera. 

Aparegué, en eixe moment, Guedes. La veritat és que el xic, tot i no tenir el seu millor dia, no va deixar de demanar el baló, de desmarcar-se, d'intentar regats ni de córrer en cap moment; ara bé, la sort que no havia tingut en tot el partit la tingué al minut 72, quan una centrada seua va ser desviada per un defensa i empentada pel porter (Sivera, antic jugador del Mestalla) a la xarxa. Més encara, el portugués va fer expulsar el lateral encarregat de marcar-lo, Diéguez, al minut 76. Fins i tot en un dia difícil, Guedes és determinant. 

El quadre del camp del Túria va començar a atacar amb més cor que cap, proliferaren les centrades, les indecisions, les intervencions efectives de la defensa visitant i la desesperació de la parròquia local. No obstant això, enmig del desordre, Santi Mina, jugador de qui segurament ningú esperava un toc tan subtil (té diverses virtuts, però hom diria que la subtilesa no és la que més destaca) i que havia substituït Vietto poc abans, va veure la posició desmarcada i en carrera de Rodrigo dins l'àrea. El davanter va xutar sense pensar-ho i va marcar un gran gol; el baló pegà al pal i entrà sense que Sivera pogués adonar-se'n. 


Acabava de superar-se el minut vuitanta-dos, i entre les presses del València i les pèrdues de temps de l'Alavés, el partit acabà amb uns quants balons a l'àrea per part del València i un parell de contra colps i unes altres dues faltes properes a l'àrea dels vitorians. Van ser suficients elements, però, per recordar-nos com de prop havia estat la derrota, la catàstrofe que hauria estat encaixar un segon gol, que els tants en camp rival valen doble en cas d'empat i que intentar alçar un resultat advers com a visitant en un estadi en ebullició és molt més difícil que jugar un partit començant-lo 0 a 0. És a dir, en eixos minuts vam recordar que estava jugant-se la Copa del Rei. F.A.