Un València superior es deixa dos punts a Vigo.

Foto levante-EMV

Marcelino va introduir vuit canvis en l’alineació del València respecte de la que havia fet tan mal paper davant el Getafe; alguns d’ells forçats per les sancions, com ara les de Parejo i Gayà. L’equip, certament, va ser un altre. Haurem d’acceptar, doncs, que la derrota davant els del sud de Madrid va ser... un accident. Esperem no tindre cap altre més en els cinc partits que resten per a finalitzar el campionat.

Balaídos es un camp difícil en el que més d’un equip gran ha eixit amb la cua entre les cames, i el Celta és un equip que sota la direcció d’Unzué manté algunes de les virtuts que l’han identificat sempre: és un equip d’alta qualitat tècnica, atrevit i molt vertical.

Ahir els gallecs patien l’absència per lesió de la seua figura, Iago Aspas, un home que té gol i que pugna amb Rodrigo Moreno per tindre una plaça a la llista que farà Lopetegui per al mundial de Rússia. Potser vagen els dos, cosa que seria desitjable.

Els de Mestalla van eixir al camp sabedors de que no podien encantar-se ni un minut, i molt atents a les entrades per les bandes de dos homes que sempre donen faena a muntó: Pione Sisto per l’esquerra i Wass per la dreta. Ho sabien, i ausades que ho van comprovar: Vezo i Lato van patir de valent durant tot el partit. El valencià va perdre en un parell d’ocasions la marca del danés i a punt vam estar de tindre un disgust. Àdhuc en una de les ocasions Lato li va fer un clar penal que l’àrbitre no va veure, com després es menjaria una mà claríssima d’un defensor celtinya a la seua àrea.

Els gallecs triangulaven molt bé i eren molt directes, però la defensa blanc i negra va estar ferma pel centre, on es va notar i de quina forma la presència per davant d’ella de Kondogbia, un home bàsic, clau, imprescindible en l’alineació. Al seu costat, Soler havia tornat a la seua posició natural, el carril del 8, i des d’allí repartia joc o entrava buscant la porta de Sergio.

Marcelino havia mantingut a Pereira per la dreta, com després, cap al final donaria entrada a Vietto. Ha declarat l’entrenador asturià que li va coure moltíssim que Mestalla xiulés aquests dos jugadors en el partit contra el Getafe, i s’ha d’entendre el que míster defense els seus homes i que no vulga personalitzar el desastre de la jornada anterior, però tots sabem que si ell va fer tres canvis de colp va ser perquè el seu equip ni funcionava ni donava la impressió de poder fer-ho. I ni Vietto ni Pereira havien fet una a dretes durant el que estigueren al camp.

Ahir, Pereira va millorar les seues prestacions i Vietto, durant els pocs minuts que va tindre, també. De fet, l’argentí va posar dos magnífics centres que ni Soler ni Ferran, que havia entrat per Guedes, van convertir en gol. Van ser dos errors clamorosos de les dues perles valencianes de la plantilla que, al remat, van ser decisius per entendre el marcador final de l’encontre.

Un empat insuficient, atés el joc desplegat sobre el terreny. Primer havia marcat Santi Mina, amb una volea extraordinària i imparable a una pilota servida per Guedes que l’havia rebut de Soler, qui l’havia recuperat al centre del camp. Malauradament, una vegada més, l’alegria va durar poc, ja que a penes quatre minuts després, els gallecs van empatar amb un remat de cap de Maxi Gómez a una pilota parada servida per Wass, en la que ni Garay, ni Mina van fer el que tocava, mentre que Neto hauria pogut fer més per impedir el gol. Amb massa freqüència li ha passat això al València enguany: encaixar un gol de seguida després d’haver marcat.

Mirem no obstant en positiu el partit d’ahir: a Vigo es va sumar un punt, que reforça la quarta plaça que dóna entrada en la Champions League. Haurien pogut ser tres els punts, però tampoc està mal la collita i, sobre tot, valorem que l’equip va donar una imatge de solvència que s’havia evaporat el dia de... l’accident del Getafe.