 |
| Foto Levante-EMV |
L’ambient era de festa major, i el partit va ser amable. De fet, el Depor quasi no va jugar més que els darrers deu minuts. Amb el marcador 2-0, els de casa havien estavellat dos pilotes al travesser i havien controlat la partida sense massa oposició. L’entrada de Lucas Pérez per l’esquerra, ocupant el lloc que havia deixat el lesionat Bakkali (força aplaudit en retirar-se, cosa que ell va agrair) va reviscolar el Depor, fins aleshores resignat en la seua tristor. Pérez va ser rebut amb xiulits des de la grada, on es recordava que fa dos anys no va voler vindre al València, i el xicot es va sentir estimulat i, amb ell, la resta dels seus. En el minut 79, Adrián se’n va anar de Nacho Vidal, molt exigit durant tot el partit, particularment per Bakkali mentre va estar al camp, i la va cedir al propi Lucas que va establir el 2-1.
El retall de distàncies va encoratjar els gallecs, disposats a caure amb honra, però va ser Jaume Domènech el qui va impedir que igualaren el marcador amb un parell o tres d’intervencions de molt de mèrit. L’equip havia donat la faena per resolta massa d’hora, i a punt van estar de deixar-se dos punts amb l’errada.
Tret d’això, el partit, ja ho hem dit, va ser una actuació de final de curs, una mena de festa familiar en la que dones i xiquets dels jugadors del València van aparèixer per la gespa en finalitzar el partit. Els xicots, que havien jugat de blau, una equipació lligada al centenari del Club de 2019, van pegar la volta d’honor per rebre els aplaudiments dels aficionats i per tornar-los també ells les palmes i algunes samarretes a la graderia. L’adaptació de l’Himne de la Coronació de G.F. Händel sonava per la megafonia, confirmant d’aquesta forma tan musical que el València CF ha tornat a Europa per la porta gran: la temporada pròxima estarà als bombos de la Champions, i Mestalla serà de nou un escenari internacional en el que els blanc i negres es mesuraran amb el bo i millor del futbol europeu.
Marcelino, que va ser mantejat pels seus homes en acabar la partida, va fer tres substitucions molt emblemàtiques: Parejo, Zaza i Guedes. Molt s’ha escrit i s’escriurà sobre la continuïtat de l’italià i el portuguès. El respectable va corejar els seus noms i els va cantar el queda’t a tots dos; així com va demanar un lloc al mundial de Rússia per a Rodrigo i Parejo.
Qui sap si Zaza o Guedes acabaven de jugar el seu darrer partit amb la samarreta valencianista. Més de dues baixes hi haurà, segur, en la plantilla d’enguany. Tampoc no estarà Serreta, l’encarregat de material, que va acompanyar els jugadors en donar la volta al camp acomiadant-se de l’afició.
Mentre el València siga un club que necessite fer caixa amb la venda dels jugadors que hagen destacat durant la temporada, passaran aquestes coses i tindrem debat per a donar i vendre.
Zaza és un jugador que marca gols, que lluita i es buida a cada partit, i l’afició l’estima de valent. Guedes és un home que, tot i haver anat de més a una certa intermitència durant la temporada, està clar que atresora una qualitat que Mestalla reconeix i voldria mantindré.
Ara, tanmateix, ha arribat l’hora dels despatxos, de Peter Lim, dels representants, de les negociacions per a executar una planificació que en la temporada 2018-2019 passarà per tres competicions, una d’elles tan lluïdera i decisiva com la Champions League.
Tothom és sabedor que la plantilla actual és curta i que cal pujar la qualitat del grup. És coneguda la necessitat ineludible de cobrir determinats llocs de l’alineació titular. Però també sabem que n’hi ha limitacions econòmiques, externes i internes, que no posaran fàcil cap dels dos objectius. Ara és quan s’ha de veure els professionals del futbol que, d’acord amb Marcelino García Toral, han de definir la tropa per a combatre en la pròxima campanya.
Tant de bo l’Himne de la Coronació sone moltes, moltes vegades a Mestalla en l’any del Centenari del Club. Visca Händel i Amunt València.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada