Un magnífic València empata a Madrid contra Marco Asensio.

Foto Superdeporte

Feia molt de temps que el València no donava una satisfacció com la d’anit a la seua afició. Molt. És de veres que en els dos darrers anys hi ha hagut algun partit de mèrit, treballat, lluitat fins a l’extenuació. Però, allò que vam veure anit al Bernabeu va ser un partit d’un equip gran plantant-li cara a tot un Reial Madrid –un conjunt en el que tot i les baixes d’ahir trobem homes que són estrelles mundials- i exigint-li als de casa un esforç suprem per a aconseguir empatar el partit en els minuts finals.

Algunes de les carències més doloroses que hem patit durant les dues darreres temporades van ser ahir assignatures superades. Citem-ne tres: l’equip sap a què juga, la defensa és consistent i un gol en contra no significa un ensorrament total de l’esquadra. Mèrits de Marcelino García Toral, sens dubte i, per suposat, també de les incorporacions significatives que ahir van donar bona mostra de la seua capacitat sobre la gespa madrilenya. Destacarem dos noms: Murillo i Kondogbia, excel.lència en estat pur i promesa de glòria per als de Mestalla.

L’altra gran notícia és que el jovent de Paterna està aportant més que molt al primer equip. El primer gol del València anit a Madrid va ser un regal per a la maltractada afició de Mestalla: Gayà, Lato i Soler van fer una obra d’art a tres mans davant la qual els de Zidane no van poder més que resignar-se. Amb quin magisteri i amb quina insolència el jovent format a l’escola valencianista van pintar-li la cara als de Florentino Pérez. El rostre de Casemiro després del gol era la imatge amb la que li podíem llegir el pensament: què ha passat, que han fet aquests xiquets, com parar eixa jugada?

El Reial Madrid va salvar-se perquè ha trobat un jugador diferent, portentós, Marco Asensio. Extraordinari xicot, que va tirar-se l’equip a l’esquena i va aconseguir a més dels dos gols, donar-li als seus companys l’energia que necessitaven per a evitar veure’s superats pels valencians. El primer gol va ser una meravella, una obra d’art en aquest cas individual front a la qual no queda més que llevar-se el barret. El segon, encara amb prou de temps com per a permetre somniar als del Madrid i a la seua afició que la remuntada era possible, va ser un gol de veterà, d’home amb sang freda i amb gran intel.ligència futbolística. Potser Neto pogué fer una mica més en aquell tret del jove Asensio, però també és cert que el nou porter va fer parades de molt de mèrit.

Amb Parejo com a mariscal de camp i amb Kongdobia al seu costat és molt el que podem esperar aquesta temporada. Soler i Gayà per les bandes no demanaran més que potència de foc davant. Rodrigo traballà molt, però desentonà en el nivell general de l’equip, i Zaza va estar lluitador com sempre però no va saber materialitzar les dues ocasions clares que va tindre, especialment quan el partit agonitzava.

Mateu Alemany, entrevistat pels mitjans, va donar per segures dues noves incorporacions. Si els noms dels que està parlant-se es fan realitat, aquest pot ser un gran equip en aquesta temporada. Anit, a un teatre de tant de prestigi i tan difícil com el Bernabeu, ja vam poder gaudir d’una nova realitat que no té res a veure amb la que hem patit les dues darreres temporades. Un entrenador que mana i que sap el que vol, una defensa potent que fa un mur davant el seu porter, i un centre del camp creatiu que sap tancar-se i desplegar-se segons convinga. Això demana, com ja s’ha dit, elevar la potència de foc. A veure com van les coses que la festa sols acaba de començar, però les expectatives són màximes. Ojalà vinguen prompte, amb temps per a armar un conjunt que li pare els peus als de Simeone, en la complicada pròxima cita a Mestalla.