El València no va poder amb l’Eibar, davant Peter Lim.

Foto Levante-EMV

Dues coses van quedar clares ahir a Mestalla: que als de Marcelino se’ls està fent llarga la Lliga i que Peter Lim té mala sort quan tria els dies de vindre a veure el seu equip. Si davant el Getafe van quedar com la xata, ahir com a mínim el cavaller haurà de dir que els xicots van intentar foradar el mur dels de Mendilibar, però entre la manca d’encert, Yoel i l’àrbitre no ho van aconseguir.

Mes de quaranta mil persones van aplegar-se a Mestalla amb l’esperança de confirmar definitivament que el seu equip jugarà la màxima competició continental la temporada pròxima. Doncs no va poder ser, i van ja dues vegades que l’afició no ix contenta de Mestalla.

L’alineació era de festa major, però l’Eibar va aconseguir tornar a Euskadi amb el marcador a zero. Pedro León, un xicot que sempre ha quallat bones actuacions a Mestalla, continua llançant les faltes i els córners com els àngels, i els seus companys van fer tot el que van poder per aconseguir que tingués múltiples ocasions de fer patir a la grada. Cada baló que va treure va significar perill; que li ho pregunten a Neto, que va haver de volar per detindre una pilota que entrava per l’escaire i una altra per la soca del seu pal esquerre.

L’Eibar va intentar jugar eixa carta, la de les pilotes parades, i la de pressionar l’eixida de baló jugat des de darrere. En alguns moments del partit van pressionar la treta des de porteria fins amb quatre jugadors, una cosa que, efectivament, li va complicar molt la vida al València. És cosa sabuda que els de Mestalla són parsimoniosos per a eixir amb el baló jugat: Neto trau a un dels dos centrals, i aquests toquen i toquen, l’obrin a Gayà o a Montoya, i de vegades la pilota torna al brasiler. Sovint, aquest llança una pilotada buscant a algun punta, habitualment Mina o Zaza. Doncs bé, nou de cada deu ocasions en les que el València juga en llarg, la pilota queda en poder dels contraris. Això ho han de tindre memoritzat tots els entrenadors que juguen contra el València. No n’hi ha ningú que baixe amb encert les pilotades llargues de Neto.

Ahir, sobre tot al primer temps, els blanc i negres van donar-li bona part del terreny als bascos, i inclús en la segona part Marcelino des de la banda feia gestos explícits per a que els seus jugadors guanyaren metres, per a que ixqueren de darrere. Parejo i Kondogbia van fer un partit discret, però no dolent; com Soler i Guedes, tot i que el portuguès va tindre la vesprada espessa en l’un contra un i en els xuts a porta. Soler, poc utilitzat en bona part de la partida, va ser una pena perquè quan l’equip va obrir el joc per la dreta ahí estava el xicot guanyant metres i posant pilotes a l’àrea. En una ocasió, àdhuc, va enfilar la porta de Yoel i l’àrbitre es va menjar el penalty que va impedir el seu remat. A més, hauria estat una bona idea encarar més al seu defensor, qui va veure la targeta groga al principi del partit, però no es va aprofitar aquesta circumstància. Ferran va eixir per ell, i va estar hàbil i atrevit com sempre.

Mina i Rodrigo davant, fins que el gallec deixà pas a Zaza. No van tindre el seu dia, encara que Rodrigo si va obligar Yoel a fer un parell d’intervencions de mèrit. L’italià, tot s’ha de dir, va veure com el del xiulet li anul·lava un gol per fora de joc inexistent. Mala sort, són coses que passen.

El rellotge anava volant, i tot i que el València volia i volia, estrenyia i estrenyia l’Eibar, el respectable va haver d’anar-se’n a casa només amb un puntet a la butxaca. El senyor Lim tampoc quedaria massa satisfet. És el que té vindre a Mestalla de tant en tant. Si vingués tots els partits, com els aficionats d’infanteria, hauria vist excel·lents actuacions de la seua esquadra aquesta temporada que ja està en la recta final.